El passat 24 de juny la nostra mare va acudir a urgències de l’Hospital de Badalona amb molta tos, insuficiència respiratòria, mareig i debilitat generalitzada.
Segons l’informe d’urgències signat pel metge de guàrdia que l’atén, el Dr. Lluc Bosque Conde, col·legiat 29715, ingressa a les 15.57h , l’informe mèdic és de les 16.18h i se li dona l’alta a es 16.25h, exactament als 28 minuts d’haver entrat per la porta.
S’informa al personal sanitari de la patologia de la pacient, malalta cardíaca, operada a l’edat de 63 anys amb la implantació de dos bypass, però se l’envia a casa 28 minuts més tard amb un diagnòstic d’infecció respiratòria i un tractament de 3 dies d’antibiòtic, un antitossiu i un inhalador.
La única exploració física efectuada, tal i com es descriu al informe és la de prendre la pressió, el pols, la temperatura i una auscultació respiratòria on el col·legiat responsable no detecta els pulmons plens d’aigua.
És aquesta l’atenció que s’ha de donar en el servei d’urgències d’un hospital per molt que sigui un dissabte festiu? O és que la professionalitat dels facultatius que treballen en festiu ha de ser menor als que ho fan en horari convencional?
A la poca estona d’estar a casa empitjora notablement i es truca a una ambulància del SEM, després d’un interrogatori i espera considerables ens comuniquen que no és pacient per un trasllat i que hauríem d’esperar que la medicació fes l’efecte, però que degut a la insistència i nerviosisme familiar, dient que “estamos muy alterados” si volem enviaran una unitat.
Arriba una ambulància 40 minuts més tard amb dos tècnics que quan veuen el quadre queden sorpresos i manifesten que a ells se’ls ha notificat que era un cas de refredat i avisen amb urgència una unitat mòbil equipada i medicamentada, la mare estava en procés d’infart. La segona ambulància arriba, aquest cop sí, pocs minuts més tard amb dos tècnics i una doctora que atenen a la mare primer a casa i després a baix al carrer a dins l’ambulància per fer les primeres atencions d’urgència abans de traslladar-la a Can Ruti on arriba sota mínims i serà atesa a la unitat de crítics fins a més tard esser ingressada a la UCI i uns dies després a planta.
Ara ja és a casa i, aquest cop ho podem explicar, però que hagués passat d’haver transcorregut uns minuts/hores més en espera de que la medicació fes afecte tal i com ens havien dit de fer??
Son molts els casos que amb una patologia o un altre han patit unes greus conseqüències per no haver estat atesos com cal en primera instància.
Què hem de fer les persones afectades? Hem de callar davant d’unes praxis molt poc ètiques?
Els malalts, els accidentats, les persones grans i la població en general no tenim perquè patir i assumir els protocols d’assistència cada cop més restrictius, ni les unitats tancades en època estiuenca per no haver de suplir el personal de vacances, ni les legislacions de la conselleria de Sanitat adreçades cada cop més cap al desmantellament de la sanitat pública.
Les nostres veus s’han de fer sentir, no podem permetre que els nostres drets ens siguin arrabassats a marxes forçades i de manera descarada, hem d’exigir que els nostres grans tinguin el tracte que es mereixen després de tota una vida cotitzant i contribuint al progrés del país i per la cobertura de les seves futures necessitats.
En front de qualsevol protocol i política assistencial, en front d’interessos polítics i econòmics, el personal mèdic i sanitari, per damunt de tot, hauria de vetllar per la salut dels usuaris, donant-los l’atenció i el tracte adients utilitzant tots els mitjans tècnics i humans, invertint el temps necessari per tal de no cometre negligències, evitar disgustos a malalts i famílies i per poder dormir tranquils.
La medicina és molt més que una feina, és una vocació que requereix una dedicació especial, el que no es vegi capacitat per exercir-la de manera humana i competent que es dediqui a un altra cosa.
Família Sangil-Casanovas
