05/03/2015 – Els 500 partits ACB jugats per l’escorta badaloní l’han convertit en un dels jugadors en actiu amb un currículum més extens.
De començar a instruir-se sota la mirada del senyor Pere Gol, a les instal·lacions de la Minguella, a ser el sisè jugador de l’actual Lliga Endesa amb més participacions a l’esquena.
Fa uns anys, quan encara era capità del Baskonia, Ángel Resa li dedicava un article ben especial a Sergi Vidal. “Es de esos jugadores que empiezan redondeando plantillas y siempre permanecen de pie mientras compañeros de más lábel terminan de rodillas”, relatava el periodista del Correo.
Amb el pas del temps, l’escorta badaloní ha estat capaç de mantenir una màxima que la ploma de Resa va projectar en èpoques passades: “Vidal suma y multiplica, las dos únicas operaciones aritméticas que maneja”.
Bé Sergi. Has arribat a la xifra de 500 partits a l’ACB. És una xifra que impressiona força. Com la valores?
Haig de valorar aquesta xifra positivament. És una cosa maca i bona. No tenia gaire clar quants partits portava jugats i, quan m’ho van comentar, vaig pensar: ‘Déu n'hi dó, sí que ha plogut des del meu debut’. T’adones que portes una carrera a les esquenes, tot i que passa tot molt ràpid.
La pregunta és… Acumules més entrevistes que partits jugats?
Crec que no (riu). Suposo que portaré algun partit més, però si fa no fa…
Fa moltes temporades que jugues a bàsquet. Quan ho fas, quina és la teva principal font d’il·lusió?
Jo diria que és el propi bàsquet en si mateix. Sóc molt competitiu i m’agrada continuar competint. M’agrada jugar bé, fer coses positives i poder aportar. Guanyar em fa sentir bé i sempre trobo reptes per mantenir les meves motivacions. És tot en general.
A cada moment de la meva carrera sempre he tingut motius per lluitar. Al principi un intenta guanyar-se un lloc, que els entrenadors comencin a confiar en tu tot i ser jove; després busques mantenir això i aportar més coses i, finalment, vols guanyar títols. A mi m’és indiferent jugar contra el primer que fer-ho contra l’últim. Sempre vull gaudir.
Sent molt jove vas participar al Nike Hoop Summit dels Estats Units, coincidint amb grans jugadors com Tony Parker, Zach Randolph o Boki Nachbar. Què recordes d’aquella experiència? Podies imaginar arribar on ho has fet?
Recordo que vam entrenar a Chicago i vam jugar al Conseco Fieldhouse d’Indianapolis, el pavelló dels Pacers. Per mi va ser una gran il·lusió poder formar part d’una selecció mundial i jugar contra els Estats Units. Poder estar allà i poder viatjar a la meca del bàsquet per les meves qualitats va estar bé. També em va agradar poder veure com es vivia el bàsquet allà i comparar el meu nivell amb el dels altres jugadors de la meva edat.
En aquell moment, més que aconseguir una carrera esportiva llarga, volia intentar arribar a l’ACB. Un cop hi fos, jo era ambiciós i recordo que volia mantenir-me dins de la lliga i després intentar ser un jugador important. Aquesta era la meva mentalitat, però ni jo mateix sabia si podria aconseguir-ho.
Durant la Copa del Rei de bàsquet i el Mundial d’Handbol, tant tu com l’Albert Miralles heu estat intercanviant missatges amb en Borja Vidal, ex company vostre a l’equip EBA de la Penya i ara jugador professional d’handbol. Curiós, no?
Sí. El Borja és un tío increïble. Tot el que té d’alt i de fort també ho té de bona persona. Tant l’Albert com jo tenim un record brutal d’aquella època, perquè realment és una persona que et guanya. Al final, cadascú va seguir el seu camí. És una persona que valoro molt pel canvi que va fer. Va arribar a Badalona pesant més de 140 quilos. Estava molt gras, però va ser una persona amb el caràcter suficient per canviar la seva alimentació i treballar com un animal. Només cal veure’l ara. El valoro perquè ningú li ha regalat res.
Va començar amb un esport fins que va canviar. Ara és subcampió del món d’handbol, tot i haver començat a jugar-hi tard. A part de l’amistat, el tío era un exemple. Es matava entrenant i currava com ningú. Després t’aportava la seva bondat, a banda de ser una persona simpàtica i graciosa.
Si en comptes de marxar a Vitòria t’haguessis quedat a Badalona, creus que hauries estat un jugador pitjor o diferent?
(Reflexiona). Penso que hauria estat un jugador diferent. El fet d’anar a Vitòria em va marcar, sobretot pel Dusko Ivanovic. Durant molts anys aquest canvi va modificar la meva forma de jugar. Jo era un anotador, però defensar no defensava gaire. De fet, la persona que fitxava als jugadors del Baskonia sempre em deia que en les seves notes hi tenia subratllada tres vegades la frase: ‘No defiende nada’.
A Badalona em van dir que tenien dubtes de si podria jugar a l’ACB perquè defensivament era fluix. Al final, resulta que vaig anar a Vitòria i em vaig convertir en un especialista defensiu. Vaig arribar allà i tenia per davant a molts jugadors d’una qualitat enorme. Jo volia jugar. Per tant, si per aconseguir-ho havia de fer una cosa que no sabia fer, doncs no vaig tenir cap problema per intentar guanyar-me la confiança de l’entrenador des de la defensa. Vaig perdre l’instint de killer tot i recuperar part del meu joc anterior.
Podries explicar als aficionats badalonins com va ser el teu primer contacte amb Vitòria llegint una edició de la revista Gigantes?
(Rialles). Ah! Ostres. Sí… Són aquestes coses que et passen. Vaig arribar a Vitòria un matí per passar la revisió mèdica i fer una roda de premsa. Després em van deixar a l’hotel per descansar, abans de l’entrenament de la tarda. En aquella època quasi mai feia migdiada i entre els nervis i tot el moviment vaig decidir anar a passejar.
Just al costat de l’hotel hi havia un quiosc i em vaig comprar la Gigantes. Recordo que vaig començar a fullejar la revista mentre caminava i, de cop, quan ja no quedaven pàgines, vaig alçar la mirada i no sabia on era. Estava en una ciutat nova, sense tenir idea de res i amb l’hora de l’entrenament acostant-se. Vaig pensar: ‘Mare meva. És el primer dia i ja l’estic liant’. (continua rient).
Si et dic dos termes, ‘Oberto’ i ‘germà gran’, en el teu cas això es correspon amb la realitat?
Sí. Jo al Fabri li tinc un respecte molt gran perquè, a banda de la seva qualitat com a jugador, vaig estar amb ell durant deu dies de pretemporada a la muntanya quan vaig començar al Baskonia. Una pretemporada… (silenci). Encara que expliqui com va ser, si no experimentes aquella sensació no es pot entendre.
Bé, em van posar amb l’Oberto a l’habitació i em va marcar molt, perquè va suposar el primer contacte amb un jugador professional. Em van servir moltíssim les coses que m’explicava. A més, d’alguna manera em va apadrinar. Per això guardo un record molt bo del temps que vaig jugar amb ell.
Com eren aquestes pretemporades tan temibles?
Doncs mira… Ens aixecàvem a les set del matí i sense esmorzar anàvem a córrer i a fer estiraments, abdominals i flexions. Després de menjar alguna cosa començàvem a córrer muntanya amunt i arribàvem a una pista d’atletisme per fer sèries de 100 i 200 metres. També es feien salts amb tanques i després peses al gimnàs.
Un cop dinats i després de dormir una mica, recordo que fèiem una sessió d’entrenament amb pilota de molta intensitat i, per últim, més físic, amb sèries de salts, sèries d’escales… I tot això cada dia. A més, sempre he dit que la dificultat dels entrenaments no recau en les coses que has de fer, sinó en la intensitat que els tècnics t’obliguen a tenir. Allà cada acció havia de ser al 100 per 100.
T’identifiques amb la denominació d’alumne avantatjat d’Ivanovic que molta premsa basca utilitzava per parlar de tu?
No m’hi identifico perquè és una cosa dels periodistes, però sí que sempre m’he declarat i em declaro Duskista. És a dir, jo no estic d’acord amb totes les coses i, si algun dia arribés a ser tècnic, segur que no seria tan dur. De tota manera, sí que hi ha coses que el temps demostra que funcionen, sobretot si ets un jugador jove.
Jo ara no seria capaç d’aguantar el ritme que vaig aguantar amb ell, però en aquella època en Dusko em va ensenyar a patir, a superar els meus límits i a no aturar-me mai. Això no és fàcil i, si ho penses, són molts els jugadors joves que han progressat a les seves ordres. A vegades, la tendència de l’ésser humà és fer-ho tot amb la llei del mínim esforç. En aquest cas era totalment el contrari. Tot s’havia de fer al màxim. Si Ivanovic veia això, et respectava i et tenia en consideració.
“Lo cierto es que quizás se ha dedicado demasiado tiempo a indagar sobre su método y quizás no se ha valorado demasiado su obra”. Comparteixes aquesta frase sobre l’etapa Ivanovic al Baskonia?
(Pensa). Al final, moltes vegades l’únic que valen són els resultats. Amb el seu mètode, molts jugadors s’han lesionat i molts altres no ho han pogut aguantar. Quan això passava i es guanyava, tot estava bé i tot compensava. Quan entrenes tant i no aconsegueixes les coses, doncs és quan comencen els problemes.
Crec que a Vitòria al Dusko quasi tothom el té com un ídol, però en la seva última etapa, l’equip no va anar tan bé i tot va deixar de ser tan maco. La seva obra i el seu llegat són bons. No sé si els mateixos equips que hi ha hagut a Vitòria amb un altre entrenador haurien tingut els mateixos èxits. No ho sé, la veritat. En aquella època Baskonia va fer equips amb molta qualitat i amb jugadors amb caràcter guanyador, cosa que sempre és difícil.
Vas viure durant molts anys en un País Basc on el conflicte encara existia. En una dinàmica d’equip professional quina percepció es tenia de tot plegat?
Això és com sol passar sempre. No té res a veure la informació que et pot arribar amb viure la situació per tu mateix. Jo, personalment, anava cap allà i, per exemple, quan veia un caixer automàtic, m’intentava canviar de vorera, perquè hi anava amb la idea dels atemptats i tot allò ficada al cap. He de dir que, en els nou anys que he estat allà, no he viscut cap situació ni cap anècdota relacionada amb aquests temes. Jo a Vitòria hi vivia molt tranquil i mai he tingut la sensació de notar pressió o tensió.
El subcampionat d’Eurolliga contra la Kinder, el primer doblet amb el TAU i els títols aixecats com a capità… Molts partits i molts èxits en poc temps. Quin balanç en fas?
Sempre he dit que jo volia ser jugador professional. Res més. Si tenia la sort d’aconseguir-ho en un equip que tingués opcions de guanyar un títol, doncs encara més increïble. Al final, resulta que he aconseguit deu títols i que alguns els he pogut aixecar com a capità. També he perdut moltíssimes finals i és molt dolorós, però el balanç és positiu. Van ser nou temporades increïbles.
Sempre s’explica que Carles Puyol (FC Barcelona) era feliç defensant. A tu et passa el mateix?
Sí, i tant! M’agrada tenir la sensació que l’anotador de l’altre equip ho intenta, i no pot, ho intenta, i no pot… És la mateixa sensació que experimentes quan algú t’intenta defensar i tu acabes anotant. Quan veig a un rival desquiciat i que acaba agafant mals tirs, em sento bé. Realment li vaig agafar el gust a córrer com un boig perseguint als tiradors de tots els equips. A més, em vaig adonar que aquesta funció era molt important. En el fons això demostra com ha de ser un equip.
En aquests 500 partits jugats t’has avorrit en alguna ocasió?
Jo diria que mai. Només m’avorria quan no jugava i el meu equip anava guanyant fàcil. Inclús sense jugar, quan els partits han estat intensos i igualats, sempre he intentat estar actiu a la banqueta, animant a tothom. Al final, arriba un moment que esperes els dos o tres minuts per sortir a jugar, com si fossis el júnior. Tot i així, sortia i intentava jugar-los sempre al màxim.
L’extra que et dóna sentir-te d’aquí, de Badalona, et fa jugar millor?
(Silenci). Doncs no m’ho he plantejat. No ho sé. Crec que també he jugat bé en altres llocs, però sí que és maco saber que hi ha molta gent a la graderia que em coneix d’abans. Companys d’escola, de les categories inferiors de la Penya… Penso que a la gent de Badalona, a banda de tenir a set o vuit jugadors del planter al primer equip, també li agrada que hi hagin alguns jugadors nascuts a la ciutat.
La majoria de jugadors formats al FIATC Joventut que després surten cap a altres equips sempre deixen un bon record allà on van. Els valors que transmet el club tenen alguna cosa a veure amb aquest fet?
Jo sobretot et puc parlar del meu cas i el de l’Albert. Crec que tenim una cosa bona. No sé si perquè ens ho han fomentat des de la Penya o per naturalesa, tenim autèntica passió pel bàsquet. Quan juguem a bàsquet aportem o donem totes les coses que tenim a dins. Al final, el públic valora això. Si et deixes la pell a la pista, lluites per cada pilota i demostres estar involucrat amb la ciutat, tot això transmet coses. Si fem això, el retorn que nosaltres rebem és l’afecte dels aficionats i de la gent.
Com t’has vist en el teu debut com a actor a Crackòvia? T’has plantejat mai ser narrador?
No ho sé, la veritat (riu). A mi m’agrada molt fer broma. No m’he plantejat res en concret, però sí que reconec que m’agrada parlar i xerrar. M’hi sento còmode. De fet, tinc algun amic que em diu que estic perdent diners jugant a bàsquet i que seria un bon personatge públic.
Veus en Alberto Abalde un nou bicho palo? (Sobrenom que tenia Sergi Vidal al vestidor del Madrid).
Veig en ell a un molt bon jugador. Possiblement amb alguna cosa diferent. Ell és millor tirador i ha d’evolucionar més el seu joc de fora cap a dins. Després, com és normal, l’experiència li permetrà llegir millor les situacions de partit. Abalde és un jugador que m’agrada molt, li tinc molt afecte i penso que en ell es poden dipositar grans esperances. Espero que pugui ser millor que jo i que tots el gaudim.
Després de 500 partits i de molts moments viscuts, quin moment encara vol viure Sergi Vidal en el món del bàsquet?
Home, sempre et queden coses per fer. M’hauria encantat guanyar alguna Eurolliga, per exemple, o algun dels títols que se m’han escapat. Òbviament, parlar ara de títols no toca, però tampoc és una cosa descartable. Actualment, el FIATC Joventut no és l’equip que lluitarà pels títols contra els grans. Ara mateix, el meu objectiu és seguir jugant i continuar divertint-me. Tampoc em plantejo res en concret, simplement anar fent i mantenir aquesta línia.
