La història de superació de Brahim Amelal: d’estar a punt de morir al mar, a fer-se mecànic
En Brahim Amelal té 21 anys i és d’Oumjrane, un petit poble al sud-est del Marroc situat en una zona desèrtica a tocar de la frontera amb Algèria. Sent menor d’edat, en Brahim va posar en risc la seva vida, llançant-se al mar per arribar a Espanya. Finalment, després d’estar a les portes de la mort, ho va aconseguir amagant-se sota un camió. Ha pogut estudiar, fer-se mecànic i treballar com a repartidor del Diari de Badalona. Aquesta és la seva història.
Per què decideixes venir?
Jo sóc el germà gran de la família i el meu pare és l’únic que treballa a casa. Som una família nombrosa i no podia permetre que el meu pare pagués els meus estudis de secundària. Després d’acabar la primària al meu poble, vaig marxar a estudiar secundària a un altre municipi, a més d’una hora de casa meva. La meva família m’havia de pagar el lloguer i el menjar. Jo no volia ser una càrrega. Mentre estudiava la secundària, amb 12 i 13 anys, treballava als mercats per guanyar uns diners. Al final vaig decidir que volia venir a Espanya.
Com ho vas fer?
Amb 15 anys marxo cap a Tànger sense que la meva família ho sàpiga. Dormia en barraques amb altres joves iguals que jo. Un dia estava a la vora del mar i vaig conèixer uns nois que havien comprat una pastera petita. Ens van oferir l’oportunitat de viatjar a canvi de 10 euros. Vam fer un grup d’unes 15 persones i, de nit, vam sortir de Tànger. Gairebé a meitat de camí la pastera va començar a perdre aire i ens vam quedar aturats al mig del mar. La barca s’anava enfonsant cada vegada més i quasi ningú sabia nedar. Per sort, la Policia del Marroc va passar per allà i ens va rescatar. Uns minuts més i tots hauríem mort.
Què va passar després?
La Policia del Marroc ens va detenir durant 15 dies, preguntant-nos pel nom dels nostres pares. Si els hi dèiem, els farien pagar una gran multa. Així que no els vam dir res. Al Marroc hi ha bons policies, però també n’hi ha molts de dolents. Ens van estar pegant per obtenir informació i ens van dir que estaríem tancats tota la vida, però als 15 dies es van cansar de nosaltres. Quan ens van deixar lliures, vaig buscar un altre camí per creuar a Espanya. Vaig anar a Tetuan per fer-ho amagat sota un camió. Després d’alguns intents fallits, al final ho vam aconseguir. Jo i un amic ens vam untar tot el cos amb ceba per despistar els gossos de la policia i ens vam posar planxes metàl·liques sobre el cor per evitar els escàners. Vam estar un dia sencer sota el camió fins que el vaixell va sortir i vam arribar a la Línea, a Cadis. Jo anava al costat del tub d’escapament i em vaig cremar tota la cama. Al final vam baixar del camió, vam buscar la Policia Nacional i ens van dur a un centre d’acollida de la Línea.
I com arribes fins a Catalunya?
He passat per molts centres d’acollida. He estat a la Línia, a Còrdova i a València, abans d’arribar a Barcelona. Vaig arribar a l’estació de França i, directament, vaig anar a la comissaria de policia d’Arc de Triomf. Em van dur al centre de Mas Pins, a Vallvidrera, on hi vaig estar uns set mesos. Després vaig estar a un pis de menors, on vaig fer els 18 anys, i per acabar a un pis de majors d’edat. Des del principi vaig començar a estudiar castellà i català, i després electromecànica. He treballat a un taller i en els últims mesos de repartidor al Diari de Badalona. Ara tornaré al taller, perquè he començat un grau superior.
La família no sabia res de tu…
Fins que no vaig ser a Còrdova, no. Sent ja a Espanya, vaig trucar el meu pare i li vaig dir que no volia estudiar més al Marroc i que marxaria. Ell em va dir: si marxes a Espanya no em parlis mai més. Tenia por que morís al mar. Al final, li vaig confessar que ja estava a Espanya i no s’ho podia creure. La meva mare va plorar molt, però al final van quedar-se tranquils de saber que estava bé.
Què pensaves quan la barca s’enfonsava?
Jo tenia clar que moriria. No sé nadar. Vaig començar a resar i punt. De fet, mentre la pastera perdia aire, alguns nois de Tànger que sabien nedar van llençar-se a l’aigua i es van agafar a la barca des de sota, per reduir el pes, però jo no podia fer-ho, perquè m’hauria ofegat. Vam aguantar moltes hores així, pensant que era el final. Quan la Policia ens va salvar, la pastera estava gairebé sense aire.
Com t’ha tractat la gent aquí?
M’han tractat bé. Als centres d’acollida m’han ajudat a aprendre l’idioma i a començar els estudis de mecànica. El principi no em donaven plaça perquè no tenia suficient nivell de castellà, però després vaig acabar obtenint la millor nota de la classe: un 8.3. Com que vaig treure una bona qualificació, vaig entrar directament al grau mitjà. Un cop acabat, ara he començat el grau superior de mecànica.
Quin és el teu objectiu?
Acabar el grau superior i treballar de mecànic. Ara en breu començaré a treballar de nou en un taller. Quan tingui una situació de feina del tot estable m’agradaria estudiar Enginyeria Mecànica a la universitat.
Et preocupa la imatge que es té dels migrants a Espanya?
Una mica sí. Molta gent ens jutja sense conèixer i creu que tots som iguals, però no és cert. M’afecta que em vegin com no sóc. Entenc que, quan no em coneixen, em puguin tenir certa por, però quan veuen com sóc, les persones ja confien en mi. La majoria de la gent d’Espanya no ha viscut les coses que jo he vist i he viscut. Ha estat difícil. Jugar-te la vida al mar, malviure en barraques i treballar descarregant peix i menjar al port i als mercats, creuar sota un camió… També he de dir que m’enfada molt veure a gent del Marroc fer coses dolentes aquí. Jo els hi dic. Jo només vull treballar, estudiar i tenir una vida tranquil·la.
Has tingut problemes amb la Policia?
Gairebé res. Només un cop em van parar mentre anava a comprar un telèfon amb diners que em van donar al centre d’acollida. Em van requisar els diners perquè deien que havia robat. Al final, el meu educador em va acompanyar a la comissaria i m’ho van tornar tot.
