21 d’abril de 1994. Tel Aviv. Avui fa just 25 anys que el Joventut de Badalona va tocar el cel i es va convertir en el primer equip català en conquerir la Copa d’Europa. Ho va fer, a més, tombant pel camí a alguns dels totpoderosos del bàsquet europeu, entre ells el Madrid de Sabonis, el Barça d’Aíto i Epi i l’Olympiacòs de l’NBA Roy Tarpley. Els grecs van ser l’últim obstacle en una final de molts nervis i de poca qualitat (57-59) però que va situar la Penya al cim d’Europa. Un premi merescut a una generació espectacular de jugadors que dos anys abans, a Istanbul, s’havia quedat amb la mel als llavis davant del Partizan, amb aquell maleït triple en l’últim sospir d’Alexander Djordjevic. Zeljko Obradovic, el tècnic dels de Belgrad, acabaria aterrant dos anys després a Badalona per tornar a la Penya allò que li havia près a Istanbul.
Els herois d’aquella gesta es van tornar a reunir a Badalona fa unes setmanes amb motiu del reportatge “Spirit of Tel Aviv 94”, produït per Televisió de Catalunya. I molts d’ells també han participat en altres entrevistes i reportatges, com el que oferirà avui diumenge a la nit Televisió de Badalona (21h), que ha reunit alguns dels jugadors d’aquella Penya del 1994 amb els integrants de l’actual plantilla verd-i-negra. Malauradament l’aniversari no ha pogut coincidir amb un triomf del Divina Joventut, que aquest dissabte va perdre al camp del Delteco GBC (89-86).
Al Diari de Badalona també ens sumem a aquest 25è aniversari del títol europeu de Tel Aviv conversant amb Tomàs Jofresa, un dels integrants d’aquell equip inoblidable, que a més de regnar a Europa també va conquerir dues lligues ACB consecutives.
-25 anys d’aquell triomf històric a Tel Aviv. Suposo que aquestes darreres setmanes han estat plenes d’emocions.
– Si, han estat uns mesos molt trepidants, molt intensos i molt macos alhora, amb el moment de la trobada amb tots els companys com el més emotiu. Tornes a recordar molt moments, molts detalls i els lligams que ens unien, que segueixen estan allà tot i ja no convivim com ho fèiem aleshores. Vam aconseguir entre tots una cosa molt grossa i en tenim un record inesborrable.
-De tots aquest records i detalls, amb què es queda?
-Em quedo sobretot amb el lligam entre tots els companys. Amb la pinya que vam fer i la química que teníem. Evidentment la competitivitat diària era ben present però teníem una relació i uns vincles fortíssims.
-Això va ser clau per assolir aquell èxit?
-Penso que és clau en tots els èxits. Normalment els grans equips que han guanyat coses al llarg de la història de qualsevol esport han tingut un lligam molt potent. Com deia, la competitivitat, l’ambició i l’exigència provoquen diferents situacions en el dia a dia i és normal que així sigui, però sempre vam tenir una gran sintonia i una gran armonia entre tots.
-En el documental “Spirit of Tel Aviv 94” expliqueu que la derrota a Istanbul va ser el punt de partida per poder guanyar a Tel Aviv.
– Si. Està clar que un no només treballa a base dels cops, però si que a base de certs cops les mentalitats fortes i guanyadores encara desitgen molt més la victòria. I per tant encara treballen més, treballen amb més concentració, amb més ambició, amb més capacitat d’autocrítica, i això és el que va passar després d’Istanbul.
-El 1994, però, no va ser un any fàcil. L’arribada d’Obradovic va suposar un canvi i l’equip no va acabar de rutllar d’entrada.
-Si. Va ser un any complicat, no només per l’exigència física i mental, sinó per la forma de treballar el joc del Zeljko. Tot i això, crec que sovint s’ha malinterpretat el que volia el Zeljko i amb en Rafael ho hem parlat moltes vegades. Ell no volia capar la manera de jugar de la Penya. Ell volia que aquells jugadors i aquell equip, que havia aconseguit aquella forma tan espectacular de jugar, continués amb aquesta línia però que també hi afegís una capacitat defensiva i de solidesa bestials, a més d’una millor lectura del joc en estàtic. I per aconseguir-ho probablement va tocar sacrificar en alguns moments de la temporada aquell joc tan bonic i brillant que tenia la Penya. Si el Zeljko hagués estat més temps us asseguro que el segon o el tercer any juguem d’una altra manera. La Penya tenia jugadors increïbles aquella època. Qui tenia un jugador que fes el contracop com en Jordi Villacampa, per exemple? Ningú a Europa. Hauríem arribat a jugar combinant aquest joc espectacular amb tot el que volia el Zeljko, però fer-ho amb només uns mesos de treball no era gens fàcil.
-L’exigència aquell any, com heu explicat ja molts cops, va ser altíssima. Obradovic us va fer treballar de valent.
-Si, és cert, però tampoc havia estat fàcil en anys anteriors o quan érem infantils, juvenils o júniors. Darrera d’aquell equip hi ha un historial de treball brutal i el 1994 va ser l’any culminant de tota aquella feina. Com surt al documental, en Francesc Cairó va voler fer un canvi de rumb, fitxant l’Obradovic, basat en que erem un grup poc treballador. Però no crec que fos així. Dit per nosaltres i dit també per molt entorn directe d’aquell equip, nosaltres històricament vam ser un grup increïblement treballador. Vam arribar a treballar fins a suar sang. I això ho pot dir des de l’Enric Campos fins al Miquel Nolis o el Pedro Martínez, tots els entrenadors que havíem tingut en tots aquells anys. Per tant, l’any del Zeljko probablement el vam suportar perquè ja portàvem 10 o 12 anys a les esquenes treballant com a bèsties no només a la Penya sinó també a les diferents categories de la selecció. No era veritat que fóssim un grup poc treballador.
-Aquella generació ja havia guanyat una Korac i dues lligues.
– Efectivament. Un grup poc treballador no guanya dues lligues seguides i està a diverses finals. És impossible. Jo sé el que en Francesc Cairó volia dir. Ell volia que l’equip assolís l’excel·lència, que ja s’havia assolit d’una determinada manera, però volia que arribéssim encara més amunt per donar el cop definitiu. Però treballadors ho érem molt.
-Tot i sortir gairebé sempre des de la banqueta, va tenir un rol important en aquella Penya. I amb un paper decisiu a Tel Aviv, sobretot a les semifinals contra el Barça.
-Si, i encara que vam patir un cop molt dur també tinc un bon record de la final a quatre d’Istanbul. Contra l’Estudiantes, a semifinals, vaig fer un bon partit, amb molts punts i molts minuts, i en la final contra Partizan també vaig ser important en la nostra reacció al final. Guardo molt bons records d’aquelles dues finals a quatre, deixant de banda victòries o derrotes, i de fet a les dues vaig estar en el cinc ideal. Curiosament, potser del partit que tinc menys bon record és la final amb l’Olympiacòs. Particularment no vaig estar del tot fi.
-Com diu Jordi Villacampa a “Spirit of Tel Aviv 94”, no va ser el millor partit de les vostres vides però si el més important.
-Si. No va ser un gran partit però vam ser molt efectius en moments determinats molt importants d’aquella final. I això ho dona la mentalitat i tota la preparació que portàvem al darrere.
-Després va arribar la crisi i malauradament aquell equip es va anar desfent. Al 1996 marxa cap a Màlaga i allà comença un periple amb molts alts-i-baixos.
– Si. Quan marxo a Màlaga torno a anar a la selecció espanyola, però al segon any el meu nivell de connexió amb Imbroda no és el millor i vaig a Granada, on les coses tampoc no van anar bé. Aleshores vaig viure un dels anys més bonics de la meva carrera, a Treviso, una altra vegada amb en Zeljko, on potser jugo al meu millor nivell i guanyem la copa Saporta. Curiosament, però, després d’aquella etapa tan increïble no vaig tenir gaire ofertes. Vaig estar a Gijón, amb un equip molt jove amb en Luis Scola com a estranger, mantenint la categoria els dos anys, però després ja no vaig tornar al bàsquet d’alt nivell. Malgrat tot, estic molt agraït i molt content, moltíssim, de la meva carrera esportiva.
-I ara, 25 anys després de Tel Aviv, què fa Tomàs Jofresa?
-Doncs una mica de tot. Estic implicat bàsicament amb coses de formació. Faig activitats i xerrades a centres educatius i a empreses i també estic implicat amb el club de bàsquet d’aquí a Ferreries, a Menorca, fent formació i tecnificació. A més, sóc instructor de ciclisme indoor.
-Es veu tornant a la Penya alguna vegada, per fer per exemple aquesta feina de formació?
-Ara mateix no. La meva vida passa a hores d’ara per estar a Menorca i haurien de canviar molts paràmetres perquè jo em mogués d’aquí.
-Des d’aquells anys la Penya les ha passat de tots colors. És irrepetible aquell títol de l’Eurolliga?
– El bàsquet ha canviat molt i la forma de governar-lo també. Jo vull pensar que hem d’aspirar i tenir la il·lusió de poder assolir grans coses. Quines? No ho sé?
-El que sembla clau és no perdre un model que sempre ha estat l’essència del club. Apostar pel planter i poder complementar-lo amb fitxatges de qualitat ha estat sinònim d’èxit al llarg de la història de la Penya, no?
-Exactament. Sempre ha estat així. Fins i tot en els anys de crisi més importants, quan de forma obligada has hagut de tirar encara més del planter, hi ha hagut moments que s’ha jugat increïble. I això no és casualitat. Perquè en el món de l’esport hi ha una cosa que es diu intangibles. Les coses que t’aporten els jugadors de la casa, com senten el dia a dia, com són capaços d’implicar-se, el vincle que generen amb la massa social…. són intangibles que no surten a les estadístiques. Allò que el “fin justifica los medios” per mi no és així. Per mi el model, la manera de fer les coses, és la que determinarà moltes coses en el futur. Espero que es pugui treballar de la manera que s’ha de treballar i fer-ho amb la il·lusió de poder aconseguir coses. Veurem quina és la capacitat econòmica per mantindre determinats jugadors. I ja no em refereixo a un jugador en concret, sinó a un grup de jugadors, que és el que necessita la Penya. Notar que hi ha un grup de jugadors, una estructura, una columna vertebral, que segueix diversos anys. Això és molt important.
