21/6/2016.- Pel tècnic ha estat “una de les decisions més complicades que he pres perquè el bàsquet ha estat la meva vida”.
Després de 30 anys, per què ara és el moment de deixar-ho?
Principalment per motius familiars: he tingut bessonada i això repercuteix molt en la manera de fer. Sempre he estat molt metòdic, amb tot molt estudiat i molt planificat. Ara no puc treballar de la manera que jo sempre he treballat i també és important donar un pas al costat i que gent nova agafi el relleu.
T’ha costat molt prendre la decisió?
Molt no, moltíssim. És una de les decisions més complicades que he pres perquè el bàsquet ha estat la meva vida. I deixar aquestes sensacions, l’adrenalina, “olorar el jugador” com m’agrada dir, segur que s’enyorarà moltíssim.
No tindràs cap vinculació amb el bàsquet?
La desvinculació total és molt difícil. Continuaré col·laborant amb l’Associació Esportiva Minguella coordinant i intentant ajudar els entrenadors més joves i aportar el granet de sorra de la meva experiència.
Ha estat una temporada molt dura amb la Minguella. Hi ha influït?
Francament, per res. Al juny de l’any passat ja vaig avisar que seria l’últim any i que tenien tota una temporada per buscar entrenador. Potser és un pas que hauria d’haver fet l’any passat, però costa molt prendre la decisió.
Què es el que creus que més trobaràs a faltar?
El tracte jugadors. El planificar l’entrenament i haver de canviar el que tu pensaves que era perfecte perquè aquell dia no estan com a tu t’agradaria. Sóc dels que m’enfado amb ells per fer-los sortir de la zona de confort. També trobaré a faltar la banqueta, sóc un amant de la direcció de partit i com més es compliquen les coses, més m’agraden.
Recordes els teus inicis en el bàsquet i quan vas començar a entrenar
Ara que he pres la decisió, tinc molt present un dia que, amb 5 o 6 anys, el senyor Gol em va fer botar una pilota de bàsquet en un vestuari de nens més grans i em va dir: “A tu t’agrada molt el bàsquet”. És una imatge que m’ha quedat per sempre. I com no, l’Albert Esteve, que amb 12 anys em diu vine de segon entrenador a un pre-infantil femení, que va ser la meva primera experiència com a tècnic.
Què té entrenar que t’ha enganxat durant 30 anys?
És com una adrenalina que necessites, sempre estàs donant-li voltes. Un entrenador ho és 24 hores al dia i estàs a la feina i tens un paperet amagat on estàs preparant l’entrenament o decidint el jugador que posaràs. Si a més ets competitiu i vas creixent sense adonar-te i mai saps quan has de dir prou.
Tens un partit que et vingui de seguida al cap quan mires enrere?
Amb tants anys no et pots quedar només amb un partit. Recordo quan el mini a de l’ AE Minguella es va classificar pels Campionats de Catalunya de Tortosa. Recordo amb el Montgat, el partit contra el Sant Narcís que ens va donar l’accés a les fases per a la lliga EBA, al primera any que es va crear Copa Catalunya. Jo era segon entrenador amb l’Albert Esteve i amb 23 anys va ser tota una experiència.
Com a primer entrenador, inoblidable el primer ascens de la Minguella a Copa o l’ascens a Primera amb un tir lliure d’Albert Navarro. I també recordo molt l’ascens a lliga EBA amb el Sant Adrià després de guanyar l’ABB dels germans Morales, Edu Monterde, José Luís, quan eren una mica més joves. Nosaltres teníem els germans Luque, Pedro Cuesta o Ferran Hurtado, que ha estat amb mi pràcticament els 30 anys.
Després també recordes moments especials, com un partit a Masnou just després de morir el meu pare o l’impuls i l’energia que em va donar la generació del 92 quan vaig agafar el sots 21 de la Minguella en un moment crític per mi. Sempre estaré molt agraït a aquesta generació.
També hi ha moments complicats i menys gratificants…
Sense anar més lluny aquesta temporada, de fet ha estat una de les més dures. Quan les coses es torcen, el dia a dia és molt complicat i et preguntes “Què estic fent jo aquí?”. Però t’has d’agafar a les persones, a lluitar per aconseguir una cosa que et costa i això també et serveix a la vida. He plorat molt pel bàsquet i he fet molts sacrificis. Però l’esforç sempre val la pena i, tot i els moments complicats, sempre trobes alguna cosa que et fa seguir.
Què dirien de tu els jugadors que has entrenat?
Hi hagut diversos “Peres” perquè tots ens formen com a persones. El primer Pere era bastant dictatorial i intransigent amb tot i, al final les coses es feien perquè sí. Després te n’adones que no, que s’ha d’intentar convèncer i et trobes un altre Pere. Tots et diran que sóc treballador, guanyador, el primer en arribar i l’últim a marxar. M’agrada molt, potser massa, dialogar i escoltar el jugador, però a partir de coneixe’ls com a persones intento treure el màxim rendiment possible de cadascú.
Com ha canviat el bàsquet amateur en 30 anys?
El bàsquet ha canviat molt perquè ha canviat la societat. L’entrenador ara ha de ser més imprevisible per enganxar al jugador, no caure en la rutina i sorprendre’l i això es molt difícil. També abans hi havia més respecte en la relació entrenador jugador. És impensable que jugadors importants d’abans contestessin el que a mi em contesten ara. I has de tenir molt mà dreta perquè el Pere intransigent ja no tindria equip perquè hauria fet fora a la meitat. I no oblidar, començant per mi, que no hem de deixar d’ensenyar encara que dirigim un primer equip. Avui molts el resultats es preocupen només del resultat i no saben que el resultat ha de ser la conseqüència d’un treball.
Un consell a un noi o noia que comença a entrenar..
Els que portem tants anys hem d’ajudar a que surtin entrenadors joves amb il·lusió i capacitats. Jo els diria que ho provin, que comencin al costat d’un entrenador amb certa experiència i que preguntin molt. Crec que es una de les meves virtuts, preguntar a molta gent per anar agafant coneixements i crear la teva pròpia personalitat. Tot i que pateixes, en el meu cas, entrenar és una de les coses més maques que he fet a la vida.
Què t’emportes d’aquests 30 anys?
Conèixer moltíssima gent. Jo vaig pel carrer i em saluda gent de fa 10, 15 20 anys, ara els jugadors ja tenen fills! Fins algú amb el que no t’acabes de portar bé, al cap del temps o t’ha donat la raó o tu els hi has donat. Es una gran família i més a Badalona, i això és molt maco i molt gratificant.
