03/03/2017 – Un any després de l’exili forçós pel xoc entre clans de l’entorn del Besòs, la ferida continua sense tancar-se del tot.
“Dani ugal, sempre present”, diu un mur a l’entrada de La Mina. És un dels pocs rastres tangibles de l’homicidi del Port Olímpic que va sacsejar la comunitat gitana de l’entorn del Besòs a principis de 2016 i que va obligar a centenars de persones de La Mina i Sant Roc a marxar per respecte a la família del mort, els ‘Baltasares’. I per evitar qualsevol indici de venjança.
Diferents clans de l’entorn del Barcelonès Nord -els ‘Pelúos’, majoritàriament, però també els ‘Zorros’ i ‘Cascabeles’, entre d’altres- van abandonar les seves cases, seguint la llei gitana, fins que es calmés la tempesta. Tot i que les administracions implicades mai han precisat quanes persones van emprendre el camí de l’exili, s’estima que va superar el mig miler entre tots dos barris.
Després d’alguns intents tímids, la situació va començar a tornar a la normalitat i, cap a l’estiu, moltes famílies van tornar a casa després de mesos malvivint en habitatges buits, pisos ocupats e inclús cotxes. Un any després, no obstant, la ferida continua oberta. Segons xifres municipals, una vintena de les 68 famílies que van fugir de La Mina no han tornat al barri adrianenc; és a dir, quasi un terç. A Sant Roc, al voltant del 10% dels afectats roman fora. S’identifica a aquells que no han tornat amb els que tenen un major nivell de relació familiar amb els sospitosos d’haver participat al crim del Port Olímpic. “Els que no ho han fet encara, serà difícil que tornin”, apunten diferents fonts.
A Sant Roc, l’afectació és menor que a La Mina. Els qui van fugir són familiars llunyans als presumptes implicats i pràcticament tots han tornat, incloent els caps més visibles de la comunitat gitana del barri, segons fonts lligades al col·lectiu: “És possible que alguna família o algunes persones continuïn fora i pot ser no tornin, però es tracta de casos molt concrets. Han tornat tots menys els parents més propers”.
Només a Sant Roc, entre 100 i 115 menors van marxar amb les seves famílies. “Entre el 80 i el 90% ja havien tornat el passat mes de maig”, apunta l’educadora Núria Sabater, que ha coordinat l’atenció dels escolares de Badalona que van fugir.
Pel que fa a la seguretat, els Mossos d’Esquadra van mantenir actiu un dispositiu especial de vigilància al barri fins al mes de novembre, quan es va tancar la comissió coordinada des de la Generalitat. Algunes fonts apunten que, fins i tot, la Guàrdia Urbana va rebre fins al setembre peticions per escortar famílies afectades que havien de tornar per algun motiu de causa major a Sant Roc. També es van vigilar durant mesos les sortides i entrades d’escoles per reduir el neguit de les famílies.
A Sant Adrià, els Serveis Socials de l’Ajuntament continuen en “contacte constant” amb quatre de les famílies exiliades, tot i que van arribar a estar en seguiment 24 de les quals van escapar de casa. “Tant des del Consistori com des del Consorci de La Mina seguim coordinant-nos amb els serveis socials dels municipis on es troben”, precisa la regidora Filo Cañete. “No dic que s’hagi superat, però la situació s’ha estabilitzat dins de tot el que va suposar”, afirma.
En un centre social de La Mina, nou famílies van desaparèixer de cop. Un educador de l’espai manté contacte amb tres d’elles, i ja li han dit que no tornaran: “Ho tenen clar. Ens transmeten un sentiment de pèrdua, sobre tot dels nens, per haver perdut l’escola, el barri, els amics…”. Assegura que va haver-hi gent a la qual va ser complicat seguir-li la pista perquè “van tallar tota relació” per a protegir-se.
L’allotjament dels qui continuen amagats és precari, ja que la majoria va ocupar habitatges buits. “Només es pot parlar de normalitat si s’accepta que hi ha gent que no tornarà. No es tracta de considerar-ho tancat quan es pot aprendre. Una altra mala festa pot acabar igual”.
Tancada la comissió de seguiment de la Generalitat
A finals de novembre, la Generalitat va posar fi a la comissió en la qual van participar els ajuntament de Sant Adrià i Badalona, així com una vintena més de localitat on els fugats es van instal·lar. Fonts de la comissió neguen que es negociés amb els ‘Baltasares’ perquè renunciaran a la venjança. “No ens sotmetem a aquestes lleis”.
“Vaig tornar tres mesos, després em van fer fora”
“No sé si un dia hi haurà venjança. Serà difícil que això s’acabi”. Ho diu un veí que s’amaga amb la seva esposa en un habitatge buit que van ocupar en una població que evita precisar. El Diari de Badalona no publica el seu nom per a protegir la seva seguretat.
Després de marxar amb la seva família quan va ser assenyalat com a familiar d’un dels detinguts per l’assassinat, va tornar a casa després que un “ancià” mediés davant dels Baltasares, el clan al qual la víctima pertanyia. “Vaig estar tres mesos”, relata l’afectat, “esprés van dir que s’havien equivocat. Es queixaven que altres persones vulguessin entrar amb mi al barri. Em van parlar d’una forma que no em va agradar. No volia problemes. Van ser tres mesos i em van fer fora”.
De nou, evita l’extrarradi de Barcelona. “No vull deixar-me veure gaire”, indica. Encara que el seu nom continua en la llista de vetats, els seus familiars directes han pogut recuperar les seves cases i reprendre la seva vida sense por. “Estic amb la meva senyora, on podem. No és fàcil, estem sols”, explica l’home.
Durant l’any passat, es va donar la particularidad que, a La Mina, veïnes que havien fugit tornaven de sobte i es deixaven veure al carrer. Era una forma de mesurar les seves opciones de quedar-se o desistir en l’intent. “Segons el rebombori, sabien si podien quedar-se o no. Algunes no tenen capacitat per a estar fora o trobar treball, o no tenen família”, comenta un mestre.
L’amenaça era tan inconcreta e indiscriminada que, en casos de persones amb pocs llaços amb els presumptes homicides, van reprendre la rutina poques setmanes després de l’incident. Va haver-hi persones que, tot i passar la nit fora de La Mina i Sant Roc, no van deixar d’anar, per exemple, a classes per a adults. L’afectat ha intentat aconseguit un pis social i no descarta desplaçar-se i ocupar un altre docimili per poder estar més a prop dels seus.
Sense cap aspiració de poder recobrar la seva vida, ha volgut desfer-se del seu habitatge. “Li he dit a l’Ajuntament vil vegades que se’l quedi i el vengui, però no diuen res, ni una trucada per veure com ens trobem”, lamenta.
