Parlem de la crisi migratòria que es viu a Ceuta amb Neus Arnal, badalonina i Coordinadora de Programes d’Infància en Moviment de Save the Children
Què està passant a la frontera de Ceuta?
El context actual comença al maig, quan el Marroc obre la frontera amb Espanya després de l’acollida del dirigent saharaui Brahim Ghali. Aquella obertura va propiciar l’entrada de més de 10.000 persones al territori ceutí. En aquell moment es van produir devolucions en calent de menors cap al Marroc de forma il·legal. Unicef, Save the Children i altres organitzacions es van desplaçar sobre el terreny a Ceuta per constatar i denunciar la vulneració de drets a la infància que s’estava fent. En un primer recompte veiem que hi ha entre 700 i 1300 nens que han entrat a Ceuta des del Marroc.
Què va fer Save the Children?
Vam respondre a la demanda d’ajuda per part de l’Àrea del Menor de Ceuta i vam començar a treballar per detectar perfils de menors vulnerables. La missió de Save the Children sobre el terreny va ser entrevistar aquests 700 joves de forma individual. Hem fet un total de 617 entrevistes per conèixer la història personal de totes aquestes persones i detectar-ne les vulnerabilitzacions patides en origen, trànsit i destí.
És senzill tenir les xifres sota control?
Les xifres van variant. Cal tenir en compte que les condicions que es troben als centres d’acollida de Ceuta no són les que esperen. La majoria volen ser derivats a la Península. A més, a l’agost es va dur a terme el retorn de 55 nens i adolescents que contradiuen totalment els protocols nacionals i internacionals d’atenció i protecció a la infància. De fet, es va fer sense les garanties de retorn que sí que contempla l’actual reglament d’estrangeria. Degut a la no aplicació explícita del reglament, els retorns es van aturar gràcies a la pressió política i al terreny de les ONG i a la presentació de mesures cautelars per part dels advocats defensors i l’habeas corpus per part dels joves en el moment de ser traslladats a frontera. Vam constatar que tots aquests joves retornats no havien tingut dret a assistència lletrada ni els havien preguntat si volien tornar al país, entre d’altres garanties que recull el reglament. Degut a aquesta situació d’incertesa i vulneracions de drets, vam veure com molts joves abandonaven els recursos d’acollida i romanen, encara fins a l’actualitat, en situació de carrer a Ceuta.
I ara com està la situació?
És molt complexa. Hem de tenir en compte que Ceuta té 21 quilòmetres quadrats. És com el barri de Sants de Barcelona. També que Ceuta, en si mateixa, viu les conseqüències d’una gran diferencia de PIB per càpita. El fet que hi visquin joves en situació de carrer genera certs malestars que afecten també a la població local Un cop es van paralitzar els retorns sense garanties, alguns nens, i nenes i adolescents van retornar als centres d’acollida. Ara ha començat el procés que sí que recull el reglament d’estrangeria i que inclou el possible retorn al país d’origen en base a la determinació de l’interès superior de menor. Es demanen una sèrie d’informes i es valora cada cas. És un procés llarg i complex, sobretot d’entendre per part dels nens, nenes i adolescents. Hem de posar sobre la taula que en un context fronterer com Ceuta, el risc de retorn a origen malgrat la no voluntat per part del menor és més alt degut a la proximitat geogràfica i a la manca de recursos per als joves acollits que en dificulten l’arrelament. Hi ha comunitats autònomes que acullen en l’actualitat molts menys nens, nenes i adolescents tot i comptar amb més recursos. Ceuta ha estat i és avui encara més un cul de sac.
Què us deien els menors a les entrevistes?
La majoria expressen una càrrega emocional molt forta per treballar i ajudar econòmicament a la família. Molts dels nens, nenes i adolescents acollits a Ceuta des del maig són de pobles fronterers. L’economia del nucli familiar es basava en les relacions de comerç, moltes vegades informals, amb Ceuta, ja que els pares solen exercir de portadors de mercaderies. Quan es tanca la frontera per la pandèmia, les economies familiars pateixen un cop dur i són els joves en edat escolar els que abandonen el país per ajudar econòmicament als pares. En aquest cas, no canvia molt del context espanyol on joves marxen perquè no els satisfà el sistema escolar i laboral que hi ha al nostre país. En el cas dels migrants, l’ambició és la mateixa, però el problema, en paraules seves, és que ells són de l’altra costat de la tanca. Tot i així, també hem detectat molts casos de joves que no només emigren per buscar un futur millor, sinó que són supervivents de greus vulneracions de drets.
Els menors migrants solen ser objecte d’abusos?
Molts són víctimes de la pobresa severa o extrema, forçats per aquesta situació a abandonar l’escola per ajudar la família. Molts han patit treball infantil o han estat explotats laboralment. Hem detectat víctimes de tracta amb fins d’explotació sexual, de treball domèstic, d’activitats il·lícites, de tràfic d’òrgans i també mendicitat. També supervivents de maltractament intrafamiliar i/o de gènere. Sigui quina sigui la vulnerabilitat viscuda, tots i totes tenen molta por de ser retornats a casa. De fet, el 98% dels entrevistats ens ha manifestat que no vol tornar al Marroc. Actualment, hi ha centenars de nens, nenes i adolescents que no sabem on són. Sabem que alguns han arribat a la Península i pocs han retornat, però desconeixem on són molts d’altres. Es calcula que més d’un centenar romanen en situació de carrer a Ceuta, fet que els evoca a un alt risc tant victimològic com criminològic. Tot l’espai que el sistema no cobreix, és caldo de cultiu per persones que veuen en la vulnerabilitat d’aquests joves, una oportunitat.
Quina responsabilitat té el Marroc en tot això?
El problema que veiem a Ceuta succeeix, en part, quan un país com el nostre externalitza el control migratori amb països que no respecten els drets humans. No només el Marroc. Això passa amb molts països que limiten amb Europa. Sovint els migrants i la població local acaben sent els titelles que paguen les conseqüències dels interessos geopolítics. Els tractats de pesca en zones del Sàhara Occidental, la tensió entre Algèria i el Marroc, el tancament fronterer entre Ceuta i Melilla o del gasoducte d’Algèria per on arriba gran part del gas que consumeix Espanya i que passa pel Marroc són exemples de problemàtiques geopolítiques que afecten als moviments migratoris.
Els migrants menors tenen una idea equivocada d’Espanya?
Sovint arriben amb una idea esbiaixada del país, que sobretot s’amplifica per l’ús de les xarxes socials. Quan he treballat en centres d’acollida sempre he intentat remarcar als joves acollits que no només mostrin la part bona de la migració. Però, al final, què fem nosaltres a Instagram? Mostrar només la part bona de la vida. Com a part d’una generació de joves globals transnacionals, ells fan el mateix. Quan arriben a Espanya topen amb una realitat que no esperaven, però malgrat ser atesos amb recursos d’emergència i manca de personal, no volen tornar al Marroc. Prefereixen quedar-se.
El nostre sistema d’acollida comet errors?
Mira, crec que es tendeix a pensar que oferir una acollida molt bàsica i una derivació no prou eficaç a la Península pot ser efectiva per aturar l’anomenat l’efecte crida (que no és més que un efecte sortida). Però la realitat ens diu que, malgrat les circumstàncies, els joves es volen quedar aquí; sobretot en el cas de Ceuta. Aquesta situació fa que augmentin els intents de fer risky – passar fronteres sota d’un camió – i també proliferen cada vegada més les xarxes de tràfic de persones. És a dir, a falta de vies segures, augmenta l’ús de vies informals que els exposen a més riscos. Per tant, els menors migrants arriben a la Península en pitjors condicions que si l’atenció en frontera i la derivació a península fos més protectora. Per tant, per reconduir la seva situació un cop arribats a Península, s’ha de fer un esforç humà i econòmic molt més elevat que si des d’un inici es fessin les coses oferint millors condicions.
