30/6/2016.- Va deixar d’entrenar per fer de cap de premsa del Club Joventut Badalona. 20 anys després tenia ganes de tornar a fer de tècnic i portarà el Cadet de l’AE Sant Andreu de Natzaret.
Segur que molts desconeixien la teva faceta com a tècnic, però tu vas entrenar abans de ser cap de premsa del Club Joventut Badalona.
Jo començo a entrenar l’any 79, com a ajudant de Josep Maria Guasch al Sant Josep. A paritr d’aquí vaig passar per la Cooperativa La Moral, Montgat, Badalonès Titus, fins i tot vaig estar a Argèlia. I quan estava un altre cop al Sant Josep amb el júnior em van proposar entrenar el Tortosa Femení, un equip de primera línia, amb jugadores de nivell, que acabava de perdre la Copa de la Reina.
Entrenàvem tres dies al pavelló de Llefià i cada diumenge a les 8 tres hores d’autocar fins a Tortosa. Recordo que el president ens donava cada partit un pícnic amb entrepans i refrescos pel viatge de tornada. Va ser una etapa molt maca i fins i tot vam arribar a la final que vam perdre amb el Canoe. Quan acaba la temporada torno a Montgat i dirigint el sub 21 del Montgat em crida la Penya on vaig passar 19 temporades de Cap de Premsa.
Com sorgeix la possibilitat d’entrenar?
Jo ja tenia al cap la idea de tornar a entrenar. Després del 19 anys a la Penya, el Sant Andreu de Natzaret em va proposar entrar a la Junta i fer fotos de les diferents categories, per tant veia molts partits i pensava que podia aportar coses i que jo faria les coses diferents. Em van proposar entrenar el Cadet A, m’ho vaig pensar uns dies però vaig dir que sí perquè em venia molt de gust.
Quines sensacions t'has trobat en el retorn a la banqueta?
Ja fa un mes que estem entrenant i em fa molta il.lusió. Al principi m’he trobat una mica desubicat perquè t’has de reciclar i busques exercicis d’entrenament, mires llibretes antigues, també m’ha costat molt dir que no a jugadors que volien entrar a l’equip. Però tinc un lema que sempre m'agrada seguir: treball entrega i disciplina.
Com es el Miqui entrenador?
Jo començo a voler ser entrenador veien el Manel Comes dirigint el Basquet Badalona i pensava ‘si sóc entrenador seré tan exigent com ell’. El Miqui entrenador demana sobretot compromís. No acceptaré que em diguin no vinc als entrenaments perquè he d’estudiar. Entrenarem dos dies a la setmana i si cal que deixin de jugar a la videoconsola. Demano als jugadors que siguin intensos, que no deixin de treballar però sobretot que s’ho passin bé. Si podem guanyar molt millor però no posaré aquesta pressió a nens de 15 anys.
I com jugaran els teus equips?
Defensarem pressionant a tota la pista i sé que això a molts els ve de nou, però treballant s’aconsegueixen les coses. Farem moviments concrets però no sóc partidari de molts sistemes, si no més aviat que desenvolupin les seves virtuts. Però s’han de tenir certs conceptes clau, si agafem el rebot i sortim al contraatac hem de ser conscients que després hem de pressionar l’equip rival. Això desgasta molt per això m’agradaria una plantilla de 12 jugadors, ara en tinc 11 i encara estic buscant un pivot alt i fort que ens pugui ajudar. Però amb la il.lusió i les ganes que ja m’han demostrat podem fer el que ens proposem.
Què creus que et sorprendrà més 20 anys després?
Molta gent m’ha dit que les coses han canviat però un equip farà el que l’entrenador vulgui, ha de ser el seu reflex. La sort que tinc es que el grup ja s’ha fet una pinya i m’agrada, perquè si són amics fora de la pista ho seran dins. Sóc conscient que hauré de treballar dur perquè abans els jugadors arribaven amb una il.lusió i unes ganes que ara no tots els jugadors tenen. Abans la gent sabia el que costava aconseguir una cosa a base de treball i ara molts ho tenen molt més fàcil.
M’han dit companys que s’ha perdut una mica el respecte a l’entrenador però he marcat unes pautes molt clares des del principi i espero que això no passi. També crec que és diferent ser un entrenador jove que un veterà que ja ha vist de tot al món del bàsquet.
Slavnic, Izquierdo, Julbe, Comes, Aito, Sito, Pepu, Maldonado… Durant 19 anys has pogut veure i treballar d’a prop amb noms molt importants. Què has après?
De tots s’aprèn i pel fet d’haver estat entrenador sempre m’hi he fixat molt, em quedava als entrenaments, m’apuntava exercicis i idees i pensava ‘si algun dia torno a entrenar faré això’. M’agradaven molt els entrenaments de l’Aito o del Julbe i la última etapa amb el Salva Maldonado per mi ha estat la millor. A més, l’últim any he viatjat molt per poder escriure el meu llibre. Per exemple a Istambul ha pogut veure el treball del Zeljko Obradovic i m’encanta com entrena, ja quan entrenava a la Penya m’agradava. Als serbis no els agrada gaire que gent de fora els vegin, però des del primer moment em va obrir les portes.
He vist molts entrenaments, he anat prenent notes i aprenent de tot una mica i això d’entrenar es un cuquet que sempre tens dins. Ara tinc la oportunitat de posar en pràctica tot allò que m’he estat guardant i és molt gratificant.
