La guanyadora del Premi de Narrativa escriu un conte de Nadal per als nostres lectors
Els que coneixem la Marta Carreras sabem que és incansable i que, si ha guanyat el 27è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa, és perquè ha treballat molt dur. Ho saben bé els companys de Badalona Comunicació on hi va treballar durant 12 anys. El seu llibre “Tot el que no t’he dit” (Vienna Edicions) recull setze contes que tenen com a denominador comú allò que tots amaguem a la nostra vida quotidiana, un tema que condiciona molt el nostre dia a dia i en canvi mai ocupa pàgines a la premsa. Així que és bo i necessari obrir aquest parèntesi per parlar de literatura i de les relacions personals.
Què suposa per a una badalonina que viu i ha treballat a la ciutat, guanyar el premi Ciutat de Badalona?
És un orgull. A la il·lusió de guanyar el premi i poder veure el llibre publicat, s’hi suma un component emocional molt fort. Mai m’hagués imaginat que tindria a casa una Venus de Badalona. La satisfacció és immensa.
El teu és un recull de contes però tenen alguna cosa en comú: la mentida. Creus que ens mentim massa?
No sabria dir si és que ens mentim massa o és que no ens atrevim a expressar allò que sentim, a dir el que realment pensem. A vegades obviem la veritat per no ferir l’altra persona i això a curt termini ens pot estalviar el patiment però, per molt dolorosa que pugui ser la veritat, a la llarga, mentir sempre és pitjor. I en un sentit més ampli aquí també hi inclouria altres formes de mentir en el nostre dia a dia: per exemple, a les xarxes socials compartim una part d’allò que som o que sentim; maquillem la realitat i projectem la imatge de nosaltres mateixos que creiem que més acceptació tindrà en els altres. A Instagram o Facebook sembla que tothom tingui una vida perfecta i feliç. Quan ets adult t’ho mires d’una altra manera, però per a un adolescent pot ser molt frustrant pensar que la vida dels altres és perfecta i la teva no.
Dius que has aconseguit que alguns amics tornin a una llibreria a comprar llibres. Cada any es llegeix menys i es miren més les xarxes socials. Hem de ser pessimistes amb la literatura?
M’agradaria respondre que no i per una part crec que no ho hem de ser. Avui dia es publica literatura de qualitat i la gent llegeix. El que potser està canviant són les formes de consum, amb els llibres digitals o la compra per Internet. I això fa que deixem de trepitjar les llibreries i es perdi la relació entre el llibreter i el lector. El que em preocupa més, i aquí sí que sóc pessimista, és que crec que no estem sabent transmetre la importància de la literatura en els joves, que són els lectors del demà. Per a la gent de la meva generació, durant la infància i l’adolescència, la literatura era la porta d’entrada a d’altres móns, els llibres et permetien imaginar, viure i somiar d’altres realitats
Sempre hi ha elements biogràfics en un llibre. T’ha funcionat com a teràpia?
Una mica potser sí. Quan escrius, sobretot al principi, dones voltes a temes que et toquen de prop o que t’han preocupat en algun moment de la teva vida. Escriure és una manera d’enfrontar-t’hi, de prendre’n consciència. I un cop el conte està acabat, també és una manera de distanciar-te’n.
Diuen que la bona literatura, ho és perquè aconsegueix interpel·lar-nos. Quines fibres poden tocar aquests contes?
Els personatges del llibre han mentit i han callat davant de qui més estimaven, com hem fet tots alguna vegada a la vida. En el llibre les històries les protagonitzen personatges de diversa condició, edat i sexe, i cada lector es podrà sentir identificat amb alguna de les situacions que es plantegen. Perquè en el fons tots som fills d’algú, tots hem rigut, hem plorat, hem patit, ens hem enamorat i hem hagut de prendre decisions al llarg de la nostra vida. Els contes parlen de tot això.
Ara que ho volem tot ràpid i sense que ens ocupi molt de temps, el conte pot tornar a ser un gènere literari de moda?
En aquest sentit el conte té un avantatge respecte la novel·la i és que pots llegir un conte sencer en un període de temps curt. I aquest fet encaixa bastant amb el ritme frenètic de la societat d’avui dia on ho volem consumir tot de la manera més ràpida possible. També és cert que hi ha editorials que estan apostant molt fort pel conte, i ara podem llegir contes d’autors que fins ara mai s’havien traduït al català, com Lucia Berlin, Carson McCullers, David Foster Wallace o James Salter. També s’han editat grans antologies com “Tots el contes”, de Víctor Català i de Katherine Mansfield o “Contes portàtils” de Pere Calders. I tot suma.
Series capaç de triar una frase del llibre que resumeixi el seu esperit?
L’últim conte del recull, que es titula igual que el llibre, crec que és el que ho resumeix millor. Una frase que no sigui un ”spoiler” per als futurs lectors seria aquesta, extreta d’un diàleg entre dos personatges: “Ha de deixar fluir els seus sentiments. Expressi’s amb llibertat i ja veurà com després se sentirà molt millor”.
Per què aquesta fotografia de portada?
És un fragment del quadre “Sea Watchers”, d’Edward Hopper, un pintor que sempre m’ha agradat molt, i l’edició del llibre per part de Viena Edicions és magnífica. Ens vam plantejar d’altres opcions, però havia de ser aquesta: crec que aquest quadre reflecteix amb una imatge el que jo he intentat reflectir amb paraules.
Diuen que el proper pas després del conte és la novel·la. Ho sents així?
El motiu pel qual m’agrada escriure contes és que puc plantejar moltes situacions diferents amb infinitat de personatges. En un recull pots abordar molts temes i no necessites casar-te amb cap d’ells en concret. Però alguns dels contes de “Tot el que no t’he dit” podrien ser la llavor d’una novel·la, perquè el que faig és començar i acabar la narració en un punt concret, però la història té un abans i un després, i la podria continuar. De moment m’he sentit més còmode amb el conte, però no descarto fer novel·la més endavant.
EL CONTE DE NADAL DE LA MARTA CARRERAS: “EL TORTELL DE REIS”
A banda del famós “Conte de Nadal” de Charles Dickens, per a aquestes Festes és molt habitual que s’expliquin contes per explicar les tradicions als més petits. A Badalona en sabem un munt gràcies al conte “El fanalet d’en Tasi” que va escriure l’exalcaldessa Dolors Sabater. En aquesta ocasió, li hem demanat a la Marta Carreras que ens escrigui un microrelat sobre el Nadal. I de nou, allò que amaguem és el leit motiv.
“Quan va notar la fava a la boca va deixar de mastegar de cop. Va mirar al seu voltant: pares, germans, cunyats, tiets i cosins parlaven i reien aliens a la seva desgràcia. Si ara ho anunciava en veu alta no només hauria de pagar el tortell, hauria de suportar un cop més ser la riota de la família. Mentre conduïa fins aquí s’havia promès que no tornaria a ser el blanc de totes les dianes i durant el dinar havia procurat no trencar cap copa ni tacar-se amb la salsa. Se la va empassar i va somriure satisfet, ningú se n’havia adonat. Però la rialla li va quedar glaçada quan la seva cunyada es va treure la fava de la boca. S’havia empassat la figureta? Sí, i amb ella, l’oportunitat de ser coronat com el rei de la festa” .
