09/05/2014 – L’Associació Esportiva Badalonès ha incorporat un equip de futbol sala integrat per 11 nens i nenes amb discapacitats que, fins ara, no disposaven d’un espai 100% adequat per entrenar.
La plaça del Gas va acollir la passada setmana la presentació d’un nou equip de l’Associació Esportiva Badalonès (AEB), en la qual va ser present la Junta Directiva de l’entitat, presidida per Manel Dunjó, a la vegada director del Col·legi Badalonès.
Sota el nom de ‘Fesport’, la Federació Catalana d'Esports per a Disminuïts Psíquics va engegar fa uns quatre anys una iniciativa entre les escoles per promoure la pràctica de l'esport entre les persones amb discapacitats. Arran d'aquest programa, un grup d'11 nens i nenes, tant de Badalona com d'altres localitats de la província de Barcelona, van formar un equip, que va adoptar el nom de 'Fesport', per poder gaudir setmanalment d’una estona d’activitat física i esbarjo. Les famílies van començar a moure’s per regular la iniciativa i van parlar amb la Federació i l’Administració per tal de trobar un punt fix on poder desenvolupar l’activitat. Des de llavors, els nanos entrenaven a l’escola Mercè Rodoreda de Lloreda, però sota unes condicions que no eren 100% adequades per a la pràctica de l'esport.
Una mare, exalumna del Badalonès, va explicar la situació als responsables del seu antic centre i de l’AEB, que hi van veure una oportunitat immillorable. I és que, segons explica el director tècnic de l’Associació Esportiva, Xavier Forts, el club sospesava la idea de treballar amb equips de nens amb discapacitats, i aquesta representava una gran oportunitat per engegar-ho. A partir d’aquí, pares, mares i entitat van començar a mantenir reunions per consolidar i integrar l’equip.
L’AEB va fer les gestions pertinents i va aconseguir que se’ls hi cedís un espai cobert a la zona poliesportiva del Màgic Badalona, on l’equip entrena, a dia d’avui, cada dimecres a la tarda. ‘Fesport’ ja és un equip més del club i, a partir del setembre vinent, lluirà les seves equipacions, igual que la resta de conjunts de futbol sala. Xavier Forts explica que ara és l’AEB qui es fa càrrec de les gestions de l’equip amb la federació, per exemple. Tanmateix, els nens i nenes acostumen a jugar tornejos amb altres equips de la província cada cert temps, i, de cara al curs vinent, l’associació del Badalonès farà el possible per ser la seu d’una d’aquestes jornades de futbol sala.
Crida a les famílies que s’hi vulguin sumar
Des de l’AE Badalonès es mostren molt satisfets de poder obrir l’entitat a aquest equip i les seves famílies. La seva intenció, ara, és continuar ampliant el nombre de jugadors i formar més equips en el futur. És per això que animen a pares i mares amb nens amb discapacitats a posar-se en contacte amb l’associació i contribuir a aquesta iniciativa esportiva.
“Els pares hem de moure muntanyes”
Cloti Márquez, exalumna del Badalonès, va posar en contacte les famílies de l’equip amb l’Associació Esportiva
Perquè decideixes involucrar-te en tot això? Com sorgeix?
Va ser per casualitat. Jo havia estat alumna del Badalonès i, per la meva feina, veig al senyor Dunjó i moltes persones de l’escola diàriament. Parlant de la manera més ‘tonta’, li vaig comentar que amics del meu fill amb paràlisi cerebral jugaven a futbol, però de forma precària, perquè entrenaven en el pati d’una escola a l’aire lliure, que si plovia no podien jugar; que tenien la il·lusió de jugar, però no masses possibilitats. En cinc minuts, va aparèixer el Xavi Forts, de l’Associació Esportiva Badalonès, que va comentar que a les pistes del Màgic podien disposar d’unes bones instal·lacions. A més d’oferir les pistes, van comentar que volien col·laborar més enllà amb l’equip. La disposició ha estat fantàstica i els hi ho haig d’agrair.
El teu fill forma o ha format part, algun cop, d’un equip en algun esport?
Sí, ell ha fet activitats, i es nota com van guanyant, com s’obren, com s’integren…
És primordial que participin d’activitats esportives i lúdiques?
És molt important, perquè s’ho passen la mar de bé. Ja no parlo de jugar una competició regular, només amb el fet d’entrenar ja estan molt contents. D’una banda, els ajuda físicament perquè fan exercici; de l’altra, perquè milloren la seva socialització i relació amb altres persones.
Resulta difícil aconseguir que puguin desenvolupar esport o activitats o no hi ha molts obstacles?
És complicat. Si tens una discapacitat física, estàs molt limitat. Esports adaptats, pot ser hi ha el futbol, la boxa i no molts més. I si la teva discapacitat és més social, entra el problema de la relació amb els altres. No és gens fàcil.
Les famílies de persones amb discapacitats o trastorns compteu sovint amb el suport de les Administracions?
Jo particularment he tingut sort. M’he sentit molt atesa i recolzada, però en els testimonis d’altres pares et trobes coses de tota mena. Alguns donen molt què pensar. I no parlo només d’administració: companys de classe dels nens, pares de companys… Jo, per sort, he trobat gent maca que m’ha ajudat, però és molt complicat. Hi ha manca de recursos, vivim moments difícils. Si de vegades no hi ha per menjar…
La situació ha anat millorant amb el pas del temps? Es posa ara més facilitats que fa uns anys?
Pot ser la gent es va conscienciant o se’ls fa conscienciar. Sempre recordo la frase “els pares mouen montanyes”. Ara em ve al cap el cas d’un pare que el seu fill té una discapacitat i s’ha proposat escalar 12 muntanyes. A la BDN Running, per exemple, vaig veure moltes famílies que corrien juntes: pare i mare amb la criatura al cotxet. És molt important fer aquestes coses. Considero que som els pares que hem de moure muntanyes. I si ho fas bé, ho pots aconseguir. Tot això te molt de ressò i es va expandint dins la societat. La societat s’ha de conscienciar perquè és una situació que qualsevol persona podria viure.
