El 30 de març del 1930 un grup de joves badalonins, Màrius Cuixart, Xavier Estruch, Joaquim Massot, Miquel Lloret, Joan M. Boada, Adrià Corominas, Antoni González i Marc Grífol, van fundar la Penya “Spirit of Badalona”. Volien dedicar les seves hores lliures a anar amb bicicleta, jugar a tennis taula, futbol o altres esports de l’època i van adaptar el nom del primer avió que creuà l’oceà Atlàntic en un vol en solitari i sense escales, l’Spirit of Saint Louis. Es van vestir de verd-i-negre per casualitat, perquè a l’anar a buscar les equipacions per jugar un partit de futbol, a la botiga barcelonina “La Samaritana”, només les van trobar d’aquests colors, i poc a poc l’entitat va anar perdent el seu caràcter poliesportiu per acabar centrant-se exclusivament en el bàsquet. D’allò en fa 90 anys i poc es podien imaginar aquells joves somiadors que, com l’Spirit of Saint Louis, la seva Penya també acabaria traspassant fronteres per posar Badalona en el mapa basquetbolístic mundial.
Llàstima, però, que aquest 90è aniversari arribi sense bàsquet i amb l’Olímpic tancat per culpa de la crisi del coronavirus, que està trastocant totalment la vida quotidiana del país i de retruc totes les competicions esportives. Les mesures preventives per evitar el contagi han obligat al confinament de la gent a casa i a suspendre totes les competicions, inclosa l’ACB (de moment fins al 24 d’abril).
“És un aniversari estrany, la veritat. Tot el que teníem preparat evidentment s’ha hagut de posposar, pendents de com evoluciona la situació, però esperem poder fer-ho més endavant”, apunta el president Juanan Morales, que malgrat el sotrac econòmic que suposa aquesta aturada confia que ben aviat es puguin reprendre les competicions. “El COVID-19 ens ha omplert d’incertesa i comportarà moltes dificultats, però junts, confiant els uns en els altres i amb determinació, tornarem a saltar aquest mur”, ha afegit el màxim dirigent verd-i-negre en una carta oberta amb motiu d’aquest 90è aniversari.
Una història d’èxit, però amb ensurts
El Joventut, en aquestes nou dècades de vida, s’ha convertit en una de les entitats més emblemàtiques del bàsquet català, espanyol i europeu, i malgrat passar-les de tots colors, sobretot en l’aspecte econòmic, ha sabut sobreviure fins als nostres dies, sent el club de referència de la nostra ciutat. Una història d’èxit amb un munt de títols, que pot presumir de ser el primer equip català que va conquerir la Copa d’Europa i d’haver jugat sempre a la primera divisió estatal (ara l’ACB). Això sense comptar que ha estat i continua sent una factoria inesgotable de jugadors, alguns dels quals amb segell NBA, com Raül López, Rudy Fernández i Ricky Rubio.
A l’Estat només els futbolers Barça i Madrid superen l’extraordinari palmarès de la Penya, que compta amb cinc títols europeus a les seves vitrines, amb un lloc destacat per a la Lliga Europea conquerida a Tel Aviv l’any 1994 amb Zeljko Obradovic d’entrenador i Corny Thompson d’heroi. El primer triomf continental va arribar al 1981, amb la màgica cistella de Galvin contra el Carrera de Venècia que va permetre aixecar la primera Copa Korac. Un trofeu que els verd-i-negres tornarien a guanyar l’any 1990, amb Montero i Villacampa de líders i Pedro Martínez de tècnic. Després arribarien una FIBA Eurocup (2006) i una Copa ULEB (2008), en l’era Aíto-Rudy-Ricky. A nivell estatal, el Joventut suma quatre lligues (1967, 1978, 1991 i 1992) i vuit copes (1948, 1953, 1955, 1958, 1969, 1976, 1997 i 2008), a més d’haver guanyat tres Copes Príncep d’Astúries, dues Supercopes d’Espanya, cinc Campionats de Catalunya i 11 Lligues Catalanes.
El camí, però, no ha estat gens fàcil i la història de la Penya, que durant un curt període de temps també es va dir “Centre Esportiu Badaloní” (del 1932 fins al final de la Guerra Civil), ha estat farcida d’alts-i-baixos, amb algunes crisis profundes que han posat en perill la supervivència de l’entitat. Una d’elles va arribar després del títol de Tel Aviv, el 1994, quan el club va viure una gran sotragada que va desmantel·lar aquell equip campió i va obligar a vendre el pavelló d’Ausiàs March a l’Ajuntament.
L’últim ensurt, molt més recent, fa tot just dos anys, gairebé acaba amb la desaparició de l’entitat, que en situació crítica a la lliga, en posicions de descens, va convocar una assemblea extraordinària on es va plantejar la seva dissolució. Els accionistes, tot i la delicada situació, no van voler ni sentir parlar de plegar veles i l’equip, amb Carles Duran a la banqueta i Nico Laprovittola de líder, es va salvar miraculosament. A l’estiu d’aquell 2018 l’arribada d’Scranton Enterprises, grup inversor vinculat a la farmacèutica Grífols, va salvar també el club del sotrac econòmic, agafant el control de la Societat Anònima.
Una fàbrica de talent
L’aposta pel planter i donar oportunitats als més joves és un dels grans pilars de la filosofia verd-i-negra. A Badalona s’han forjat alguns dels millors jugadors del bàsquet estatal i europeu i la Penya pot presumir, ara mateix, de tenir tres jugadors campions del món: Rudy Fernández, Ricky Rubio i Pau Ribas.
La història del Joventut és plena d’estrelles que han enlluernat les diferents etapes de l’entitat. Noms com Marcel·lí Maneja, Josep Brunet o Jordi Masferrer van inscriure el seu nom en els primers èxits de l’entitat, als anys 40 i 50, on la Penya es va situar entre els millors equips de l’Estat i va començar a fer la guitza al poderós Real Madrid, guanyant el primer campionat d’Espanya a Burgos, la temporada 1947/1948, i rebent per primer cop el qualificatiu d’Huracà Verd per part dels diaris de l’època.
El 3 de juliol del 1948, a més, es va inaugurar la pista de la Plana, encara a l’aire lliure, que agafava el relleu del carrer Latrilla. El curs 1956/1957 va néixer la lliga espanyola, amb la Penya com a un dels clubs fundadors, i deu anys més tard va arribar el primer títol per al Joventut, amb un equip entrenat per Eduard Kucharski i on hi trobem tot un reguitzell de jugadors que han deixat empremta en la història de la Penya i del bàsquet estatal, com Lluís Cortés, Nino Buscató, Alfonso Martínez i els germans Enric i Narcís Margall. Aquell títol va permetre a la Penya disputar per primer cop la Copa d’Europa, arribant a la lligueta de quarts de final, en una temporada on va aterrar a l’equip un altre jugador que seria fonamental: el pivot Lluís Miquel Santillana.
A la dècada dels 70 es va produir un nou canvi de casa. El Joventut va deixar la Plana per traslladar-se al nou pavelló d’Ausiàs March, amb capacitat per a 5.000 persones (1972), i va irrompre amb força l’anomenada “Quinta del Matraco”, amb el tercer de la nissaga Margall, en Josep Maria, al capdavant. Un jugador que faria història, amb 11 títols en 18 temporades al primer equip, i que és un dels tres jugadors que té retirat el seu dorsal, el mític 7.
Slavnic i Galvin
Als 70 també va arribar el primer nord-americà, Frank Costello, que es convertiria en el segon estranger de la història del club després del porto-riqueny Jorge Cuello, que va fitxar per la Penya el curs 1961/1962 quan el president blaugrana Enric Llaudet va decidir dissoldre la secció de bàsquet del Barça.
En el capítol de fitxatges foranis d’aquella època, però, qui va trencar tots els motlles va ser Moka Slavnic, fitxat el curs 1977/1978. Amb el base balcànic a la batuta i Antoni Serra a la banqueta, la Penya va guanyar 41 partits seguits i va conquerir el segon títol de lliga de la història de l’entitat, que als 80 estrenaria també el seu palmarès europeu amb la primera copa Korac. Un títol amb Manel Comas d’entrenador i un altre estranger mític, Joe Galvin, autor de la cistella que va valer la pròrroga contra el Carrera de Venècia.
En aquell equip hi havia un jovenet Jordi Villacampa, que acabaria encapçalant una generació d’or feta a casa que duria la Penya al cim d’Europa. Villacampa i Rafael Jofresa són els altres jugadors que tenen la samarreta retirada i que van formar part d’un equip inigualable que ha passat a la història, on també hi havia Tomàs Jofresa, Ferran Martínez, l’actual president Juanan Morales, Corny Thompson o Mike Smith.
Són els anys de l’estrena del nou Pavelló Olímpic, pels Jocs del 1992, i del màgic títol continental del 1994, però també el preludi d’una greu crisi econòmica que va anar desfent aquell equip campió. Els títols ja no van sovintejar, però el club va seguir generant grans jugadors, com Raúl López i Àlex Mumbrú, i va tenir una de les millor tripletes estrangeres de l’era dels tres jugadors foranis. La formada per Turner, Toolson i Tanoka Beard, amb la que la Penya va conquerir la Copa del 1997.
El planter, amb tot, tornaria a ser protagonista per revifar l’equip, amb la tornada d’Aíto el 2003. Amb ell van aterrar al primer equip alguns dels grans talents de la història recent de la factoria verd-i-negra, Rudy Fernández, Ricky Rubio i Pau Ribas, i va arribar l’últim títol, la Copa del 2008. Tres campions del món fets a casa i que, malgrat haver de marxar de Badalona, mai no han oblidat els seus origens. Els d’una escola de bàsquet inesgotable, amb Albert Ventura, Neno Dimitrijevic, Xabi López-Arostegui, Arturs Zagars i Joel Parra com a últims exponents.
