Josep Estruch: “No volia que aquest llibre fos un diccionari”

El filòleg badaloní ha presentat el seu nou llibre “Històries de paraules: vocabulari i fraseologia de Badalona” que parla de paraules tan nostres com badiu, micaco o tusa.

Autor: Màrius Lamor

Micaco, badiu, tornemi, piseria, tusa… i així fins a superar el centenar. Aquests són alguns dels mots que podem trobar al nou llibre del lingüista Josep Estruch (Badalona, 1953), “Històries de paraules: vocabulari i fraseologia de Badalona”, el qual va ser presentat dimarts a l’Espai Betúlia.

Més d’un centenar de persones van assistir a l’acte, presentat pel mateix Estruch, juntament amb Coloma Lleal, poetessa badalonina, i Joan Puche, de l’editorial Pont del Petroli Edicions. Puche va ser l’encarregat d’obrir l’acte com a membre de l’editorial. A la seva presentació la va seguir la intervenció de Lleal, autora del pròleg del llibre, la qual va definir-lo com “un no parar de curiositats, riqueses i sorpreses”.

Per la seva part, Estruch va explicar que la primera espurna del llibre sorgeix en un dels seus habituals passejos de dissabte tarda per Barcelona amb la seva família. Allà, una vegada que feia cua a la pastisseria La Colmena, va demanar a la dependenta un “tornemi”. La seva sorpresa va ser la resposta que va rebre: “tu deus ser de Badalona”.

Quan va començar els seus estudis universitaris de filologia, va decidir fer una llista amb paraules i expressions típiques de Badalona pel fet que els seus companys s’estranyaven quan en feia servir alguna. En aquell moment va conformar un llistat d’entre seixanta i setanta mots. Aquest llistat ha estat completat amb la publicació del llibre, gràcies a la col·laboració d’una vuitantena de persones que l’han ajudat a superar el centenar de mots.

“No volia que aquest llibre fos un diccionari”, va dir Estruch durant l’acte. El que pretén l’autor amb aquest llibre és “explicar la història de les paraules, una història que a la vegada ens identifica com a badalonins”. En aquest sentit, vol també defensar la llengua com a element que, segons va assegurar: “té la seva pròpia vida i història, i que hem de preservar”.