“Han de reconèixer els errors comesos i demanar col·laboració”

El president del grup màxim accionista explica el perquè de la seva marxa enrere i posa sobre la taula els perills de la situació del Joventut.
Després d’unes setmanes mogudes, Villacampa va anunciar que continuava. Vostè està tranquil?
En aquesta situació seria frívol dir que s’està tranquil. Ningú no ho està, diria jo. 

Fins ara, vostè sempre havia guardat silenci. Per què parla ara?
Perquè mai no vaig dir que em presentaria i, per tant, no calia que expliqués per què no ho feia.
Però a la passada roda de premsa se’m va esmentar i em veig obligat a explicar la nostra posició. I perquè les persones que anaven amb mi han considerat oportú que diguem la nostra.

Villacampa va deixar clar que hi ha “projecte i viabilitat”. Ho comparteix?
No. Les persones que l’han de dur a la pràctica es veu que seran les mateixes, un nucli dur que ha manat sense tenir en compte ningú més i que no canviarà de manera de fer.
El “projecte” és anar tirant i a veure com ens en sortim. I així, la viabilitat no la veig.
Han de reconduir les coses, reconèixer els molts errors comesos –no dir “potser ens hem equivocat” i ja està–, demanar col·laboració, obrir els despatxos, canviar persones i, sobretot, eixugar el deute que han generat els dos últims exercicis.
Si es fa tot això i es troben diners, aleshores hi pot haver viabilitat.

Portava temps parlant amb tots els estaments del club. Per què no ha acabat fent el pas endavant?
Per coneixement de causa, tot i que ha estat una decisió molt meditada.
No s’ha donat cap de les condicions que ja fa dos anys ens vam fixar. Sortint del concurs la majoria d’empreses acaben sent liquidades per no poder fer front al conveni signat.
Durant els dos anys de carència, que s’acaben al gener, havíem de fer una gestió escrupolosa, no comptar amb ingressos hipotètics, no fer més números vermells, rebaixar la despesa fixa, liquidar algun contracte estratosfèric, ser transparents i fer una auditoria com cal que ens digués on érem i cap on havíem d’anar.
No s’ha fet res de res donant sempre les culpes a elements exteriors. Nosaltres –i dic nosaltres perquè som disset persones– hem tingut paciència, però hem arribat a la conclusió que aquesta situació només la poden arreglar els mateixos que ens hi han portat. Una cosa és ser valents i una altra temeraris.

No s’esperava que la situació econòmica fos tan perillosa? 

Sabíem que era greu però no que arribés a aquests extrems. La temporada anterior s’havia tancat amb dèficit.
Per eixugar-lo es van comprometre a fer superàvit en aquesta que hem acabat i, en canvi, han generat un nou dèficit i molt considerable. Quan ho vam veure vam quedar esgarrifats.

Per tant, els va frenar el dèficit postconcurs i no el deute acordat amb el jutge, que segons Villacampa, dels 9,8 milions, 8,2 tenen un garantia real?

Sí, tot i que segons els nostres càlculs el deute del concurs és una mica més gran. Però és cert que les garanties hi són en forma de béns immobles i, encara que sobrevalorades, tal com feien notar els administradors concursals, creiem que seran suficients i que, en cas de no trobar comprador, podran donar-se com a pagament als creditors. Com una mena de dació en pagament.
Crec que aquí l’actual Consell té les coses ben encaminades i confio que els acords del conveni amb els creditors es podran anar complint. 

Per quin concepte el club deu diners a la SAD?

Com a principi, hauria de ser al revés: la SAD hauria de pagar al Club una compensació per la formació dels jugadors que acaben al primer equip. Ara bé, que el Club degui diners a la SAD -3,5 milions!- creiem que és estrictament per fer quadrar uns comptes impossibles.
Els mateixos auditors de l’ACB, que són d’una “generositat” que no ens ha fet cap favor, diuen que això no s’aguanta i que s’ha de treure i arreglar. Ho diuen ja fa anys i ningú no ha fet res perquè aleshores els nostres balanços serien insostenibles.

Alguns accionistes demanen que es faci una auditoria externa per saber la situació real de la SAD. Creu convenient fer-la?

Si. Permetria que tots sabéssim realment on som, començant pels mateixos rectors de la SAD, que a vegades tinc la impressió que no són prou conscients de quina és la situació financera.
A més, si ens hem de plantejar una ampliació de capital, que ja li vaig dir al president al seu dia que em semblaria adequadíssim, caldria tenir-ho abans tot ben endreçat.

També hi ha una bona part de l’accionariat que coresponsabilitza de la situació a Baspenya per no haver fiscalitzat la gestió del consell. 

Crec que tenen bona part de raó. Els ho respecto i els en demano disculpes. Ara, deixi’m dir que a vegades Baspenya serveix de subterfugi perquè els socis no exerceixin els seus drets d’opinió, crítica i censura, si calgués.
Però és cert que durant molts anys Baspenya va deixar fer i quan crees un status quo és molt difícil canviar-lo. Hem generat una mala dinàmica.
L’actual Consell de Baspenya ha intentat canviar-la però això costa si qui ha d’escoltar no ho fa i també perquè sis persones del Consell sortint són a la vegada membres de Baspenya.
Hi ha algú que encara no ha entès què vol dir ser treballador d’una empresa. Quan cobres un sou a final de mes has de tenir clar que et deus a qui te’l paga, que tu no ets l’amo. I si actues com a tal, aleshores la responsabilitat és només teva.

Deixaran actuar el proper consell de la manera que ha actuat fins ara?

Baspenya és complexa, ja li he dit que està formada per gent que també està dins del consell d’administració.

Hi ha qui voldria una intervenció directa i qui es resigna a deixar fer. Però és evident que les coses no poden continuar així i que abans de la propera junta general d’accionistes hauríem d’arribar a acords tots plegats.

Els accionistes l’han assenyalat, però també el president en l’anunci de renovació. Va dir que “la Penya sempre ha estat i serà un club difícil” i que “l’entitat està per sobre les figures”.

Home, tot és difícil a la vida, però les coses difícils les hem de fer fàcils, no complicar-les més. L’entitat està per sobre nostre, més faltaria, és dels qui la van fer possible i ja no hi són, és de la gent d’aquí i de fora i que estima el bàsquet, és patrimoni de Badalona i de Catalunya i és, sobretot, dels seus socis, a qui els darrers anys crec que no s’ha tingut prou amb compte i que tampoc no han fet sentir prou la seva veu.
Si fem les coses malament no val dir que són difícils: s’han de fer bé.

I si en Villacampa no se’n surt?

Aclarim-ho: nosaltres volem que se’n surti. Més encara: creiem que té l’obligació de sortir-se’n. Qui ens ha portat on som ens n’ha de treure. No ha de ser només una altra fugida endavant. I si no se’n surt haurà de dir-ho i reconèixer-ho, oi?

Seria la refundació una solució per seguir gaudint de la Penya a Badalona?

Una refundació vol dir la liquidació de la SAD actual? Aleshores resoldríem un problema però en tindríem un altre perquè caldria capital per a crear-la i per pagar els drets d’ACB novament. Són uns quants milions d’euros que no sé d’on sortirien. A banda que, durant alguna temporada, no jugaríem a l’ACB. Crec que hem d’evitar arribar a aquest extrem.

Li hem sentit dir que la Penya necessita un ERO. En què es basa?

Jo no ho he dit mai així. He dit que quan teníem pressupostos de 8 o 9 milions d’euros, comptàvem amb una estructura que no costava més del 20%. Ara que no arribarà als 3 milions, aquella mateixa estructura, que no és només personal i que no l’hem canviada, suposa ja més del 50%. Això és insostenible, a la Penya i enlloc. I això és així any rere any. No pot ser. Aquí hem de jugar a bàsquet, no pagar tants sous, sobretot alguns.
Si s’haguessin  pres mesures graduals ara no caldria prendre’n de dràstiques, cosa que ja fa temps que és inevitable. És de calaix.

Esportivament, el mes de juny s’ha tancat amb dues notícies. La sortida de Redondo i el “no fitxatge” de Huskic. 

Miri, jo de bàsquet no hi entenc, , però li vaig sentir a dir a en Jordi Martí que en Huskic era un gran fitxatge per un preu molt mòdic i, per tant, per poc bé que sortís, una bona inversió a mig termini. Cosa que l’honora com a director esportiu novell, perquè vol dir que entén la situació del club.
Ahir mateix en Sito Alonso deia que no entenia que l’haguéssim deixat escapar. Jo tampoc. Espero que nosaltres ens equivoquem i els qui han pres la decisió l’encertin.
Pel que fa a en Paco Redondo, permeti’m que, per acabar, sigui poc subtil: si jo hagués estat president de la Penya, s’hauria quedat.

Un desig per la temporada que ve?

Dos. El primer, que hi siguem. El segon, que les coses es facin millor, molt, molt millor.