18/11/2015 – Recollim el testimoni d'alguns badalonins i badalonines que viuen o eren a París aquest cap de setmana; us expliquem com van viure els atacs.
Recollim el testimoni d’alguns badalonins i badalonines que resideixen a París o eren a la ciutat de la llum durant aquest terrible cap de setmana, en el que més d’un centenar de persones van morir durant els atacs terroristes de l’Estat Islàmic.
La Laia, badalonina que resideix i treballa a París des de fa tres anys, va viure els incidents més directament. Igual que les víctimes de la Sala Bataclan, ella també era de concert, però a la Sala Zenith, afortunadament. La notícia va córrer com la pólvora a través de les xarxes i els mòbils treien fum. Tothom va començar a fugir com podia però ella i els seus amics es van quedar perquè la zona afectada pels tirotejos, la dels restaurants i Bataclan, és el seu barri de residència. “Ens avisaven que hi havia gent armada pel carrer i molts trets, així que vam decidir esperar en un local de menjar ràpid i mirar les notícies”. Quan l’amenaça ja estava més o menys controlada per la policia, van tornar a la zona on viuen, Oberkampf, i van voltar fins poder accedir als seus carrers. “L’escena era horrible: carrers plens de policia, ambulàncies i coses per terra. Es respirava molta por i tristesa”. “Vaig tancar les finestres perquè l’escena era terrible”
La Laia no ha hagut de lamentar pèrdues properes, tot i tenir amics i coneguts al Stade de France i a Bataclan. Alguns han de ser intervinguts mèdicament, explica, però tothom està bé. Sí té amics, no obstant, que han perdut persones estimades. “París és una gran ciutat però el barri en el que va passar és com un poble i ens coneixem bastant els uns als altres”. Tot i el terror viscut, té clar que res canviarà la seva forma de veure la vida a París i no pensa marxar. “El poble parisí ha fet una vegada més una mostra de pau, solidaritat i unió”.
Amb menys intensitat va passar la nit de divendres en Guifré, que treballa a París des de fa dos anys. Viu a més de mitja hora caminant de la zona on es van produir la majoria dels atacs terroristes i, per sort, ho va seguir per televisió sense el perill de veure’s afectat. “Els dies següents els estic vivint amb normalitat tot i que alguna gent comenta que se sent insegura”. La conjuntura tampoc afectarà el seu mode de vide; de fet, tornarà quan acabi el seu contracte laboral, quelcom que ja tenia previst inicialment.
Un viatge d’oci que va acabar en un bon ensurt
La Gemma, en Joan, la Marta i en Jordi van arribar a París divendres per anar a gaudir d’un espectacle musical i un cap de setmana en parella. A les 11 de la nit, quan van sortir del teatre, van passejar i fer unes compres sense estar al cas del que passava fins que una noia argentina els va avisar dels atemptats: “¡Están por la calle disparando!”. Van buscar un taxi durant una hora, sense sort, fins que finalment es van decidir pel metro. No obstant, el suburbà no es va aturar a la seva parada; va ser llavors quan van saber que els atacs estaven succeint a cinc carrers del seu apartament. “Vam baixar a la següent parada; no hi havia ningú i vam córrer fins arribar a casa. Fins dissabte, no ens vam adonar que realment tot havia estat molt a prop”.
El dissabte i el diumenge el van viure amb normalitat, a excepció del darrer ensurt dominical. Tots quatre eren a la plaça de la República quan va haver-hi una falsa alarma d’atemptat. “Crec que mai havia corregut tant. Hi havia gent pel terra, persones que deixaven maletes, ens ficàvem als portals…”. Al marge, la gran quantitat de soldats i policies als carreres transmetien sensació de seguretat, explica la Gemma, però amb la por sempre latent. “Passar pel lloc dels fets i veure els trets als vidres i les parets feia esgarrifar. He estat diversos cops a París, però no hi tornaria durant un temps, almenys fins que això es calmi”.
