Tomàs Fuentes és un veí del barri de la Lloreda (Badalona) que és guionista, monologuista i presentador del podcast La Ruina. Formant part durant molts anys de l’equip de la productora d’El Terrat, ha escrit més de mil monòlegs per Andreu Buenafuente. Des dels seus inicis es va incorporar a La Competència, un programa de ràdio d’èxit amb el qual va aconseguir l’Ondas. Ha format part també de l’equip de l’Està Passant, redactor al digital Mundo Today, a programes de Centra Comedy, i recentment ha iniciat també la seva carrera com a monologuista d’Stand Up.
Amb tota aquesta carrera i sent un dels referents en la comèdia en l’àmbit espanyol, et consideres famós?
Jo crec que no, el que es coneix com a famós, no. En el gremi del guió sí que se’m coneix, però els guionistes som els grans oblidats de la comèdia. Encara que tampoc em molesta gens. En la majoria de programes de comèdia hi ha un guió molt marcat, no són genis els presentadors, però s’ha de reconèixer que els millors moments són quan marxen de guió. Encara que per això n’hi ha d’haver un.
A Badalona tenim grans referents recents de l’humor en català, com són en Toni Soler o en Quim Morales, però no s’ha acabat mai de consolidar una escena de comèdia com passa a altres ciutats.
Estic molt atent de l’actualitat badalonina i l’escena dels monòlegs és una d’aquelles coses. El gran problema que tenim és la proximitat amb Barcelona, on hi ha una escena molt potent de bars i locals on es fa d’stand up i ‘micros oberts’. Aquí s’han intentat fer coses als xiringuitos de la platja, era una gran iniciativa que s’hauria de tornar a provar.
Badalona dins de l’humor té el tòpic que hi ha barris molt conflictius, amb un alt nombre de robatoris i delictes, i es tendeix a fer broma sobre això. Creus que s’han de fer servir aquests recursos a l’humor?
Sabem que no és veritat, és un tòpic que té tot l’extraradi de Barcelona. Encara que jo soc el primer a dir-ho. (riu) Els còmics no ens esforcem a desmentir-ho, però s’ha de deixar clar que és un tòpic. Els tòpics, penso, que no està malament fer-los servir en l’humor improvisat. En canvi, si parlem d’un acudit escrit, ja hem d’evitar aquests recursos tan fàcils. No ho sé, esforçar-nos una mica més.
Recentment, has començat a fer monòlegs i presentar un podcast, La Ruina, en el que improviseu molt, prefereixes això o ser guionista?
És com una joguina. Ara mateix m’ho passo molt bé improvisant, però no canvio la meva feina de guionista per res del món. És la novetat. Soc guionista des del 2003 i m’agrada molt. Com a guionista sé les tècniques i, en canvi, de vegades improvisant em sorprenc a mi mateix de coses que soc capaç de fer. Els monòlegs serien una fusió de les dues coses: soc jo parlant, però amb un guió.
En la societat actual que tothom tendeix a ofendre’s, ho teniu difícil per fer acudits sobre temes delicats?
No existeix comèdia sense ofendre a algú, tots els acudits ofenen o ridiculitzen algú. A mi, com a comediant, m’ofèn més que l’acudit sigui dolent a que toqui temes delicats. La meva estratègia a l’hora de fer acudits d’humor negre és primerament ridiculitzar-me, així després em tracten d’estúpid i al públic els hi fa gràcia. És molt important el context, el límit és la coherència amb mi mateix. Mai faria un acudit en una associació de minusvàlids sobre un minusvàlid.
Presentes La Ruina al costat del teu company Ignasi Taltavull que és un pòdcast que graveu en un petit escenari. Ens enganyeu o és cert que improviseu un 90% el temps?
Sí, sí. O el 100%. El pòdcast va que la gent ens explica una anècdota patètica, però divertida, que hagi passat durant la seva vida. Nosaltres no sabem que ens explicarà, és la gràcia. És improvisació pura. Com guionista m’ha fet certa ràbia. És competència meva, però és molt divertit. Quan el públic que ho detecta que està sortint en aquell moment és molt agraït. Tant el Buenafuente, com a la Competència són dos programes on està gairebé tot guionitzat, Repeteixo: els millors moments són els improvisats, però per arribar a la improvisació s’ha de crear un clima dins d’un guió. Un bon guió permet sortir-se d’ell i tornar.
