Els Amics del Pessebre ja porten diverses generacions continuant la tradició pessebrista a Badalona. El refugi de la plaça de la Vila acull any rere any aquesta exposició per la que passen centenars de veïns i veïnes que perpetuen els diorames amb motius no només religiosos, sinó també paisatgístics.
- Des d’on es remunta aquesta tradició?
Aquesta tradició de fer pessebres a Badalona es feia fa molts anys als balcons de les cases. La gent que estava més o menys acomodada, per la zona del Centre, posava els pessebres, a més de torrons, vi, moscatell, etc. perquè la gent anés a veure’ls i pogués tastar un àpat mentre passejava. D’aquí ve la tradició, fa 200 anys.
- A quin any us vau formar com a Amics del Pessebre?
Tenim molta història nosaltres (riu). Podem dir que el nostre recorregut es divideix en 2 etapes. Una primera que acaba l’any 74 i la segona que, després de 25 anys sense fer res, suposa un retrobament i comencem a ajuntar-nos de nou, l’any 99. Per això, aquesta és la 21a edició del pessebre ininterrompuda, si parlem d’aquesta segona etapa.
- On exposàveu els pessebres abans de fer-ho al refugi?
El primer cop que ens vam organitzar sense ser associació, tot es feia als Maristes. Aquest refugi on estem ara no era més que un magatzem de la brigada municipal que gairebé no es feia servir. Era molt més gran i la distribució de les escales i la porta d’entrada era la contrària a la d’ara. Per això, les persones que realitzaven els diorames van decidir instal·lar-se aquí fins l’any 74.
- Què va provocar aquests anys d’inactivitat a partir de l’any 74?
Va haver-hi un problema dins l’associació. Dins els pessebristes hi havia 2 tendències, una més acadèmica i una altra més actual. Els dos personatges que estaven en contraposició eren en Martí Parramon i en Joan Comes. Els 2 treballaven junts, però es mataven, amb la qual cosa allò acaba malament i el Parramon es queda al refugi, mentre que en Comes marxa als Maristes de nou i s’emporta a autèntics artistes. Els que ens vam quedar aquí al refugi érem molt joves i estàvem aprenent.
- Hi havia, llavors, una clara competència.
Hi havia molta competència i, sobretot, hi havia 2 exposicions paral·leles, però tot s’ha de dir: guanyaven clarament els que estaven als maristes, tot i que l’exposició del refugi era la oficial. Després d’això, s’intenta unificar l’associació i, de fet, s’arriba a fer, coincidint amb els ajuntaments democràtics, però ens tanquen la porta del refugi perquè era un niu de rates en aquella època.
- S’ha perdut aquesta tradició de muntar pessebres o diorames amb el pas dels anys?
No s’està perdent perquè hi ha associacions per tot el món i Catalunya és un dels llocs on més diorames i pessebres es fan. A més, la història del diorama és un invent de Barcelona, fins i tot a Itàlia li diuen ‘l’escola de Barcelona’. El fet que no només s’utilitzi com a temàtica nadalenca, sinó que s’hagi consolidat com una artesania fa que es perpetuï. Hi ha propostes molt diferents actualment i l’actualització dels pessebres es fa notar.
