12/07/2017 – Camí dels 41 anys, Sama va ser una de les jugadores amb més pes en la permanència assolida per les blaves a Reus.
A Casagemes, la temporada 2016-2017 es recordarà pels molts entrebancs que ha sofert el primer equip femení. El bloc de Carlos Esteve, maltractat per les lesions durant tot l’any, va protagonitzar una gesta de nivell a la Primera Catalana, superant tots els factors adversos per acabar salvant-se en l’última jornada de la promoció de permanència disputada a la pista del Reus Ploms.
Una de les jugadores que més intensament va viure la fase va ser Eli Sama, l’ànima mater de la plantilla. L’Eli és la més veterana (40 anys) i, alhora, suposa un exemple de compromís i amor pel bàsquet. L’exjugadora del Draft, Ronda (UB Llefià), Badalonès i Rubí viu ara la seva segona etapa a l’AE Minguella, després de viure una greu lesió de creuats.
“A principis de temporada ningú donava res per nosaltres. A la lliga tothom pensava que no teníem equip per seguir a Primera. La plantilla era nova, molt jove i, a més, hem patit lesions constantment durant tota la lliga”, recorda la nostra protagonista. En aquestes condicions de precarietat, entrenar amb qualitat era ben difícil.
De la desesperació al somni
Finalment, després de patir molt durant el curs regular, la Minguella certificava la seva classificació pel play-out, tot i que amb el factor pista en contra. El primer partit jugat a Reus enfonsaria l’equip (58-42), però el millor encara havia d’arribar.
“El primer partit a Reus ens va quedar gran. No ens va sortir res i els nervis ens van deixar sense energia. Per moltes companyes era la primera vegada que disputaven una fase. Va ser un caos; un desastre absolut”, reconeix la doble 00 de la Minguella.
Un cop assumit el cop, el bloc de Carlos Esteve se sabria refer com a local (50-36). “Suposo que la ràbia que teníem acumulada ens va ajudar a empatar la sèrie a Badalona. El Reus potser es pensava que ho tindria tot fàcil”, valora Eli Sama.
La jugadora blava encara té ben presents els records que va viure en el tercer i definitiu duel del play-off (43-54). “En el tercer i definitiu ho vam tenir tot en contra, però el cert és que vam anar per davant durant tot el partit. Al final, encara que la gent no ho vulgui, l’orgull acaba sortint”, admet.
Sobre el parquet de la pista del Reus Ploms, i un cop assegurada la salvació, Eli Sama va experimentar sensacions contraposades i “molt estranyes”. D’una banda, impotència per haver-se jugat un any sencer en un partit; i de l’altra una felicitat increïble. “Jo venia de pujar de l’any anterior i veure que t’ho jugues tot a una sola carta genera una tensió molt forta”, confessa.
Malgrat gairebé doblar en edat a moltes de les seves companyes, Eli Sama continuarà una temporada més a Casagemes. Té compromís amb la Minguella, tot i que li agradaria assumir un rol “més secundari”.
“Fa molt temps que sempre sóc la més veterana dels equips on jugo. La meva filla és mini de segon any. Al final la broma serà haver de compartir vestidor amb ella”, ens transmet amb ironia. L’Eli és pur bàsquet badaloní.
