L’excel·lència del Club Joventut de Badalona ha estat saber descobrir el talent a llarg termini i creure-hi fermament. La contínua producció de talent formatiu verd-i-negre ha estat el pilar fonamental que ha aguantat el primer equip. Tristeses, èxits i experiències de tots colors han fet que el planter verd-i-negre sigui un exemple per a tots aquells clubs que són limitats en qüestions econòmiques.
Triple R: Rudy, Ribas i Ricky.“La cantera es el motor del Club, y su razón de ser, y por eso abastece al primer equipo. No es el motor del Club porque abastezca al primer equipo, ya que dejaría de serlo si no lo hiciera. Si eso sucediera, el resultado sería un club de baloncesto, pero dejaría de ser la Penya.” Borrull, Judit; Riera, Lluís; Martí, Jordi (2017). En un artícle escrit a tres mans per Judit Borrull, Lluís Riera i Jordi Martí, explica que aquesta és l’essència bàsica del Club Joventut de Badalona.
Perquè si el planter deixés de proveir jugadors al primer equip, el model tampoc es sostindria i, d’aquí, la importància clau que tenen, en el treball del planter, el bàsquet de formació, la detecció i el treball amb jugadors de projecció. La feina actual segueix la línia de la història del club, sent el primer equip català en guanyar la Copa d’Europa amb una base del planter: germans Jofresa, Jordi Villacampa i Juanan Morales. Tampoc podem deixar en l’oblit la importància de la feina que van realitzar en el seu temps Quique Campos, Miquel Nolis i Jordi Martí (actual director esportiu).
El pas del temps ha continuat amb el mateix model, lluitant contra les adversitants i aprofitant les oportunitats. Nou èxit del Club Joventut de Badalona, que continua sent el planter més exitós des de fa temps. Margall, Ricky Rubio, Rudy Fernández, Raül López, Pau Ribas, entre altres, són les llegendes més icòniques d’un club que té un planter infinit.
Un altre exemple real d’aquest valor impagable del club l’equip que ha demostrat ser un referent a Europa en els últims anys amb més de mitja plantilla formada a casa: Ferran Bassas , Guillem Vives, Pau Ribas, Albert Ventura, Joel Parra o Pep Busquets.
Alberto Abalde, Xabi López-Arostegui, Arturs Zagars o Neno Dimitrijevic són tants altres dels jugadors professionals formats a casa.
Però sens dubte, l’èxit més recent és la fornada actual. Quan es podia pensar que Joel Parra seria de les últimes perles verd-i-negres, han arribat noves esperances. Yannick Kraag (2002), Miguel Allen (2003), Jordi Rodríguez (2004), Ruben Prey (2005) són els talents emergents que han arribat noves generacions per quedar-s’hi i deixar emprempta.
El binomi de joves i veterans és l’experiment que ha convertit a la Penya en un equip referent a Europa.
Que els jugadors arribin és fruit, en gran part, de la importància i paper que hi juga els entrenadors de bàsquet base. No és cap casualitat que el conjunt badaloní també siguin pioners en mestres de direcció d’equips. Manel Comas, Aíto García Reneses, Carles Duran, Pedro Martínez, Lluís Riera, Salva Maldonado, entre altres. I, per descomptat, el paper primordial que tenen i han tingut els entrenadors actuals del club David Jimeno, Dani Miret, Marc Calderón o Javi Aparicio.
Caldrà veure com evoluciona i l’impacte que pot acabar generant els Estats Units en el bàsquet de formació. Però el que està clar és que la Penya ha de continuar sent el que és: un club formador que prioritza la persona abans que el jugador. El model que tants èxits ha donat, no s’hi pot renunciar, i menys quan les coses no vagin bé, que és quan s’haurà de confiar en la filosofia més que mai.
