El badaloní Jesús Carmona, guanyador del Premi Nacional de Dansa 2020 i del considerat “Òscar de la Dansa”, el Premi Benois de la Danse 2020-2021, torna a l’escenari de la seva ciutat, el Teatre Zorrilla, per presentar l’espectacle ‘Baile de bestias’ (divendres 18 de març a les 20h). Carmona, un dels ballarins més brillants del panorama flamenc mundial, torna a casa: a la seva Badalona.
‘Badalona’. Quina és la primera imatge que veus quan escoltes aquesta paraula?
La imatge des de la finestra del pis dels meus pares, on ens hem criat. És a dalt del barri de Llefià i es veu tota Badalona: el mar, les Xemeneies… És una fotografia que em transporta a una infinitat de records.
En quin barri vas créixer? Quina Badalona vas descobrir sent nen?
Al barri de Llefià, just per sobre del parc del Gran Sol. Jo tinc un record d’una Badalona obrera, feliç i comunitària. Una vida envoltada d’extremenys, catalans i andalusos com els meus pares.
Què és per tu el mar?
Puf! El mar significa molt per mi, tot i que fa 20 anys que visc a Madrid. El Mediterrani té alguna cosa amb la qual connecto a l’instant i m’aporta tranquil·litat. El mar desperta la meva creativitat i és un lloc que enyores quan ets lluny d’ell.
He llegit que des de petit tenies el costum de moure les mans i ballar
mentre esmorzaves amb els teus germans escoltant la ràdio. Quina música
et feia vibrar de petit?
A mi em fa vibrar tot tipus de música, tot i que és cert que el flamenc va remoure alguna cosa dins meu, o directament ja formava part de mi des que vaig néixer i va despertar-se durant aquests esmorzars escoltant la ràdio. També recordo escoltar cobla, Medina Azahara, Manolo García, rap amb els meus germans i molts estils més.
Què va suposar per a tu conèixer Sonia Poveda, germana de Miguel Poveda?
Va suposar trobar la persona correcta per als inicis de la meva formació. Vaig tenir molta sort, ja que és importantíssim trobar el mestre adequat en els inicis d’un nen. Ella, a més de donar classes, era professional, treballava en tablaos i altres escenaris de l’època a Barcelona, i això va fer que els meus inicis fossin pel camí adient respecte a la formació. Avui en dia seguim connectats d’una forma molt especial i segueix sent la meva “senyu”.
Què suposa per a tu actuar a casa, al Teatre Zorrilla, després de
treballar per mig món?
Doncs m’ho prenc amb molta alegria. Em cridava l’atenció com s’ha tardat en programar un espectacle meu a la meva ciutat, ja que com dius he tingut la sort de viatjar pel món sencer, no només com intèrpret per altres companyies, sinó amb la meva pròpia. Em fa molt feliç tornar, a més amb ‘Baile de bestias’, un espectacle molt especial. Tinc moltes ganes de ballar per a la meva ciutat i la meva gent.
De què tracta ‘Baile de bestias’, el teu darrer espectacle?
És un camí per la veritat de cada persona, que dona veu a emocions i sentiments universals i que es tradueix en dansa flamenca i danses del món i amb una posada en escena i una música que no deixarà ningú indiferent.
Com desafies les teves bèsties interiors?
Donant-los el seu lloc i permetent que utilitzin el meu cos per a ballar i d’aquesta forma marxar, bé sigui per sempre o per una estona.
Mentre balles… Penses o simplement flueixes?
Faig un treball previ molt exhaustiu per quan arriba el moment de l’actuació simplement fluir i sentir tot el que està passant pel meu cos.
Ens falta educació per entendre el flamenc a tota la seva riquesa? Tinc
la sensació que el públic generalista de vegades ho desmereix.
El flamenc està encasellat per a cert públic que no consumeix habitualment cultura i que, si en consumeix, no és molt donat a descobrir altres arts. El flamenc és tan ampli com el mateix ésser humà i abraça moltes de les disciplines i les arts més complexes i completes que existeixen al món. Potser per això té la repercussió, atenció i respecte del món sencer. Si tinguéssim incorporat en el pla d’estudis unes hores mensuals d’acostament cap a la cultura i a les arts, estaríem creant un públic amb opinió pròpia i maduresa artística per decidir quina tipologia de cultura vol consumir.
Com és el procés creatiu dels teus espectacles?
És un procés molt seriós on, per crear, necessito nodrir-me de tota la informació, per excessiva o extenuant que sigui. Només així puc veure el camí que està triant el projecte i mantenir-me despert per descobrir-ne la veritat. A més, és bàsic envoltar-me d’un equip artístic i tècnic que aporti i sostingui totes les idees a desenvolupar. La realitat és que d’un espectacle només es veu la punta, com en un iceberg.
He vist que heu actuat junts amb Miguel Poveda… Què se sent al compartir escenari amb ell?
Doncs sobretot molt d’afecte, ja que ens coneixem des de fa moltíssims anys. Jo gaudeixo dels seus èxits com si fos un germà, i ell fa el mateix amb mi. Sempre és divertit, estimulant i nutritiu estar al seu costat, perquè és una persona molt generosa.
Per què el flamenc té poder d’enamorar?
Jo crec que és perquè connecta amb una part molt interna nostra. És difícil d’explicar, però la connexió que es crea pot ser molt forta. Penso que el flamenc tradicional i el flamenc d’avantguarda donen cobertura a totes les formes de viure i de sentir d’abans i d’ara. Això ens fa connectar.
L’èxit és còmode o et pressiona?
Jo estic sempre allunyat de tot, en un estudi o en una taula de treball, i no faig massa cas d’aquestes coses. Però crec que els reconeixements fan que siguis més conscient de tots els ulls que et miren i això provoca en mi una sensació de responsabilitat i compromís amb la meva carrera i amb l’art.
Què és l’imprescindible que sempre hi ha a la teva maleta?
Una llibreta i un boli. Sempre estic escrivint, idees, poesia, relats… De tot. La llibreta és la meva companya des que era molt jove i encara que canviï de tapa, quan la necessito sempre hi és.
Finalment: defineix ‘danzaor’!
Aquest terme li he agafat a la meva companya Rocío Molina, a qui admiro per moltes raons. Per mi un danzaor és un artista fora dels catàlegs, que crea des de la seva veritat dansística absoluta, després d’haver experimentat el naixement de la seva inquietud pel flamenc. Jo sóc bailaor i ballarí, i em sento danzaor.
