Entrevistem a Lluís Marco, actor badaloní que rebrà la Venus d’Honor
Durant els seus quaranta anys de trajectòria, Lluís Marco s’ha fet famós per aparèixer en diverses sèries de TV3, com ara Poblenou, Estació d’enllaç o Dinamita, fent papers que sempre es quedaran a la memòria de tots els catalans. Tot i tenir aquesta llarga carrera en televisió, la seva passió, des de ben petit, sempre ha estat el teatre. Badalona el va veure créixer amb les seves primeres representacions al teatre Zorrilla o al teatre de Sant Pep. Als seus 73 anys, ha rebut el guardó més important de la 48a edició de FILMETS Badalona Film Festival, la Venus d’Honor, que reconeix tota aquesta trajectòria i la seva vinculació amb la ciutat badalonina.
Quin vincle tens amb Badalona i què representa per tu aquest premi?
Representa molt. Tot i que no hi faig vida pública, Badalona és el meu lloc de treball. Passejant per davant del mar m’han vingut al cap frases cèlebres d’autors coneguts, com Shakespeare o Sharpe. He estudiat papers d’obres escoltant les onades del mar i veient el blau del cel. Aquest mar m’ha acompanyat tota la vida, des que una tieta em va ensenyar a nadar a la platja del Pont de Petroli. Badalona és casa meva. Aquesta Badalona és la que em va fer estimar el teatre.
Aquest divendres 21 d’octubre comença ja la 48a edició de FILMETS. Penses que els badalonins entenem la importància del festival?
El vaig veure néixer. Era una cosa petita i ara ja ha deixat de ser aquell petit festival de curtmetratges. El festival de FILMETS ja té una categoria internacional. Ha crescut més del que ens pensem, però els badalonins no li donem la importància que té realment. Penso que des de les esferes polítiques potser no hi ha hagut una preocupació municipal perquè el FILMETS pugi de categoria. Si aquesta iniciativa ha arribat a ser el que és ara, és gràcies a la labor d’uns pocs que s’han preocupat molt per tirar-lo endavant. Confio que encara agafarà més importància els pròxims anys.
A Badalona, fa uns anys hi havia una escena teatral consolidada, sobretot amateur. Ha desaparegut tota aquesta escola de teatre?
No crec que hagi desaparegut, però sí que era més potent. És cert que a Badalona hi havia molts grups de teatre: l’Orfeó badaloní, El Círcol, L’Era o el Sant Josep, entre d’altres. En aquella època no hi havia referents escolars on es fes formació i, per tant, els grups de teatre eren l’única opció. L’Institut del teatre era una cosa molt petita. Veníem de la postguerra i per la majoria de famílies el més important era guanyar-se la vida. El teatre no era una professió per dedicar-t’hi.
Com comences a interessar-te pel món de la interpretació?
Des de ben petit ja m’encantava, però, en aquell moment, el teatre es pensava que no era una professió de futur. Els meus pares, amb un criteri molt de l’època, volien que fos “un home de profit” i que tingués una professió més ben remunerada que la d’actor. Em va costar una mica prendre la decisió definitiva. La vaig prendre tard, als 33 anys, però des dels 14 ja estava relacionat amb el món del teatre i la interpretació. Era meravellós. Podíem plasmar al teatre coses que per culpa del franquisme no es podien dir. No ens deixaven sortir de nit, però sí ens deixaven anar a assajar al teatre.
En l’actualitat, ha canviat?
Tot ha evolucionat. Nosaltres vam elevar la professió d’actor a una cosa més seriosa, fins i tot es pot estudiar una carrera. Els actors tenen més preparació: saben tocar instruments, cantar, ballar… Cada vegada són més i millors, són gent ben preparada. Ara el problema està que les infraestructures no han crescut al ritme de l’augment de gent que vol dedicar-s’hi.
Si per alguna cosa t’has fet famós, ha estat per les més de 40 sèries que has fet. Amb quina et quedaries de totes elles?
És difícil decidir quina escolliria, però tinc un amor especial per Dinamita, sèrie que interpretava el personatge del Doctor Perquè. Totes tenen un significat especial: ‘Poble Nou’ va ser la primera, ‘Nissaga de poder’ va ser molt emotiva, ‘Hospital Central’ la que va tenir més èxit a nivell nacional. Era una etapa curiosa, la gent confonia la realitat amb la ficció, el personatge amb l’actor.
Totes aquestes sèries i personatges van marcar una època en l’audiovisual català, però aquesta escena catalana, avui dia ha desaparegut. Quin ha estat el problema?
Les infraestructures públiques creixen a nivell polític, a nivell de funcionariat, i cada partit polític que arriba va col·locant una sèrie de gent. No queda feina pels actors. No és un problema cultural, ni una falta d’actors, el que falten són inversions. La solució no és fàcil, però s’haurien de reestructurar les infraestructures del nostre país.
Has fet teatre, doblatge, televisió, pel·lícules… Amb quina disciplina et quedaries?
Sempre amb el teatre. La meva vocació és la d’actor de teatre. A Badalona vaig començar al centre l’Era que estava al carrer Canonge. Des d’aquell moment vaig tenir una predilecció especial, encara que a l’audiovisual també he viscut grans experiències i moments. Tot i això, tinc una assignatura pendent amb el cinema.
