Un piano al centre del pis, prestatges a arrebossar de llibres i un ambient de caliu que envolta la casa. Entrar al seu estudi de Barcelona és transportar-se a un espai de culte on encara es poden percebre les ombres d’aquells que han après del mestre Barea. Manel Barea Cervera és un reconegut músic valencià molt arrelat a Badalona, gràcies a ser el director de la Banda Simfònica de Badalona. Com a pianista, va actuar durant molts anys al mític restaurant Set Portes de Barcelona. Enguany, Barea es jubila amb 75 anys i el dia 13 de maig prepara un darrer concert a la plça de La Plana amb la Banda.
Quins són els teus inicis al País Valencià al món de la música?
Jo soc d’un poble agrícola. Era bon estudiant. A casa no anaven sobrats econòmicament, però van fer un esforç per apuntar-me als estudis. Em van apuntar a música perquè costava 5 pessetes cada mes i al meu poble i en general a tota València, hi ha molta tradició musical. Vaig començar música als 8 anys i als 9 em van donar el meu primer l’instrument. Tocava la trompa i estava establert que per aprendre s’havia de tocar un mínim de 3 hores diàries. El meu pare era un home de camp sense estudis i em va dir que anés amb ell a treballar la terra fins a les 12h i després podia anar a tocar la trompa. D’aquesta manera vaig anar estudiant i treballant. Als 12 anys, vaig voler començar a aprendre a tocar el piano. L’únic piano del poble era de les monges i els hi vaig preguntar quantes hores diàries es necessita per aprendre’l a tocar. Em va dir que 5 hores, així que ja tenia la solució: 3 hores de trompa i 5 de piano i ja no calia anar a treballar al camp. Als 17 anys vaig acabar la carrera de trompa i als 19 la de piano. M’encantava i era innegable que tenia facilitat per aprendre.
Què hi fa un home amb orígens valencians a Badalona?
Jo l’únic que sé fer és música. Podria saber fer paelles com a bon valencià, però no és el cas. Vaig arribar des del País Valencià a Barcelona als 19 anys i, justament, el primer concert que vaig fer va ser a Badalona, a través de Joan Pich Santasusana, director del Conservatorio profesional de música de Badalona. He estat 35 anys de professor a l’Escolania de Montserrat, fent que hagi tingut un gran lligam amb Catalunya. Vaig viure una època de la música que no té res a veure amb la d’ara. Guanyava molts diners, però treballava moltíssim. També vaig entrar a l’orquestra de Cambra del Teatre Lliure, orquestra molt ben considerada, i allà vaig contactar amb molta gent relacionada amb Badalona, que estaven de professors a la ciutat. Des del 2000 soc director de la Banda Simfònica de Badalona.
“Els Manel fan la broma dient que es diuen així per mi”
Has estat professor i has viscut de la música durant molts anys. Què ha canviat en el panorama musical?
A mi mai m’havia agradat donar classes pel meu caràcter més aviat “xulesc”, però quan vaig entrar a donar classes a l’Escolania de Montserrat i em vaig adonar que també m’agrada ensenyar. Actualment, hi ha molt de tot. Hi ha molts metges, molts periodistes i, efectivament, molts músics. Quan els meus alumnes m’expliquen la misèria que cobren per fer concerts em costa de creure. Avui dia, un músic per 40 euros ha d’anar a Calella i a sobre pagar-se ell la gasolina. Els que vam tenir sort de la meva època hem estat uns privilegiats. Per sort, he pogut compartir experiències amb grans músics, com Lola Flores, la Lolita o Luis Aguilé, quan venien a Barcelona a fer actuacions. Per exemple, tinc molt bona relació amb Els Manel que van ser alumnes meus. Ells em fan la broma que el nom del grup el tenen per mi, “Ens diem Els Manel pel Manel Barea”, em diuen. (riu) El seu cantant, el Guillem Gisbert, té un do especial per transmetre i una veu molt personal que el diferencia de la resta. Un altre dels grups actuals que més em sorprèn és Obeses, són molt bons. Vaig tenir la oportunitat de fer un concert amb el seu cantant a Badalona i penso que va ser un èxit.
“Em costa creure el que cobren els meus alumnes per fer concerts”
A la música sempre es tendeix a buscar l’excel·lència, es pot viure tota una vida en aquesta cerca constant?
Tots els músics de nivell que hem intentat buscar-la també tenim les nostres baixades psicològiques. Soc un malalt de la professió i m’encanta la meva feina, encara que hi ha hagut moments de frustració. Aquest any em jubilo perquè tinc ja 75 anys. Fa 10 anys que ho havia hagut de fer, però m’ho passo bé fent la meva feina. Tocant el piano soc feliç i encara vaig quatre dies a la setmana al restaurant Set Portes. La música és excel·lència, però també diversió. Un dels casos més bèsties d’excel·lència el vaig veure fent de professor a Montserrat. Els nens que estaven allà eren triats a pols. Cada any es presentaven 60 nens que portaven dos anys preparant-se i en triaven 10. A Catalunya quan jo deia que era professor de l’Escolania de Montserrat, et posaven la catifa. És una de les institucions de Catalunya i potser és per aquesta excel·lència que comentes.
