20/05/2016 – Antonio va perdre-ho tot en poc temps i viure al carrer durant tres anys, però va aconseguir recuperar la seva vida.
Dimecres, entre els 180 voluntaris que van participar del recompte d’homes i dones sense sostre a Badalona, hi havia algunes persones que encara a dia d’avui dormen al carrer o que n’han aconseguit sortir. Un d’ells és l’Antonio, un home d’uns 50 anys que es guanyava la vida al sector de la construcció, tenia una família i una casa pròpies, i amb l’esclat de la crisi es va veure al carrer, sense res ni ningú, en molt poc temps. “Dona, fill, pis…cobrava 3.000 euros. De tenir-ho tot a no tenir res. L’empresa em va tancar, la meva parella em va deixar i tampoc podia recolzar-me massa econòmicament en la meva família perquè també estaven malament”.
Es va veure abocat a viure al carrer, i allà va començar un periple de tres anys que, a dia d’avui, ha estat el període més dur de la seva vida. “La pitjor nit de la meva vida va ser la primera que vaig passar al carrer, al passeig de Sant Joan de Barcelona. De les canyes amb els amics al cartró de vi, que és el que no et fa pensar que ets al carrer. Fas el que sigui per un cartró”, explicava dimecres l’Antonio.
D’una punta a l’altra de la ciutat, en busca de centres i menjadors socials on dutxar-se i dinar, preferiblement sense haver de donar el nom, Antonio passava els dies, sempre acompanyat d’alguna altra persona. “Sempre era millor anar de dos en dos, almenys. Sobretot a les nits. Els caps de setmana, per exemple, hi ha gent que surt de festa borratxa i quan tornen a casa et busquen per atacar-te. Viure al carrer no li desitjo a ningú. Et pots trobar de tot”.
L’Antonio relata històries que es poden explicar, com ara baralles per un cartró de vi i el perill que corren les dones sense sostre al carrer, i altres que prefereix no fer públiques. En qualsevol cas, “allò que passa al carrer, es queda al carrer”. Llei no escrita, igual que la propietat dels espais tancats, com ara els caixers.
A dia d’avui, afortunadament, porta cinc anys sense provar l’alcohol i va aconseguir recuperar la seva vida poc a poc, després de visitar el centre de Cáritas al carrer Arnús de Badalona, on el van ajudar a sortir del sensellarisme i de l’alcoholisme. “Tinc parella, feina i un allotjament propi. Es pot sortir del carrer”. Des de la seva perspectiva, cal una profunda conscienciació de la societat envers les persones sense sostre.
“No som números ni animals. Som persones. I això s’hauria d’educar, perquè la gent se’n riu, i li pot passar a qualsevol. He conegut empresaris, professors, geòlegs que s’han quedat sense res”. Un altre dels consells que dóna després de la seva experiència és no donar diners als individus particulars, sinó a les entitats socials com Cáritas o Arrels, que faran un ús molt més profitós. “La vida és una truita i pot girar en qualsevol moment”.
