09/01/2015 – Teo Alarcón és un badaloní, veí del barri de Llefià, que el passat estiu es va llançar a recórrer Amèrica des d’Ushuaia, la ciutat més al sud d’Argentina, fins a Alaska sense res més que uns pocs calers i ganes de viatjar.
Qui no ha pensat algun cop en deixar-ho tot i marxar? Lluny de casa; obrir-se al món i convertir-se en una esponja que absorbeix tota la informació que té al seu abast. Somni fantàstic per a molts, però repte real per a altres entre els que podem comptar a en Teo, badaloní de 24 anys format a l’Antoni Botey i al institut Barres i Ones i que residia al barri de Llefià fins al passat estiu. Sí, fins al passat estiu. I és que, des de llavors, s’ha llançat a viure una aventura que l’està portant a creuar Amèrica de sud a nord amb res més que uns pocs calers, les seves cames i un bon grapat de coratge i ambició.
Llicenciat en Filosofia, Teo Alarcón se sentia “limitat” i sempre havia volgut fer un viatge d’aquestes característiques. “Volia alliberar-me, aprendre coses que puguin servir-me per a millorar la meva vida. Era ara o mai. A Barcelona no hi havia treball i aquest viatge segur que em podia aportar experiència com a professor”. Per què aquesta ruta en particular? El badaloní segueix els passos de Chris McCandless, també conegut com a Alexander Supertramp, un estatunidenc que ho va deixar tot per fer un viatge a Alaska, on va estar vivint durant quatre mesos sense res, rodejat de natura, abans de morir. El destí d’en Teo és, precisament, l’autobús abandonat on el personatge que l’inspira es va assentar. A tota aquesta història se li ha de sumar una travessia des d’Ushuaia, Ciutat de la fi del món, situada a l’extrem meridional d’Argentina. El veí de Llefià explica que haver viatjat directament des d’Estats Units, per exemple, no hagués estat tant enriquidor, degut a les similituds entre les societats nord-americana i europea, i per això va decidir afegir Amèrica del Sud i Amèrica Central.
L’autoestop com a forma de transport
El darrer cop que vam contactar amb ell, fa uns dies, Teo es trobava al nord de Colòmbia, prop de Panamà. Des del passat estiu, ha recorregut tota la part sud del continent americà amb l’autoestop com a base majoritària del seu mitjà de transport. “No he gastat massa en aquests set mesos. Uns 2.000 euros incloent el vol”. A més de gastar molt poc en els desplaçaments, el badaloní ha fet ja sis voluntariats a diferents indrets on s’ha aturat al llarg del camí, el que li ha brindat menjar i allotjament a canvi d’unes hores o uns dies de treball. “Al principi, els voluntariats em semblaven una forma d’ajudar, però ha resultat ser el contrari. Sempre he viscut a la ciutat i estic aprenent a mantenir granges, cuidar cavalls o construir amb fang, entre moltes altres coses. També he fet de profe de Filosofia, tot i que això ja ho havia experimentat”.
Viatjar d’aquesta forma pot comportar alguns riscos i et pots veure en algunes situacions delicades. El noi de Llefià relata que, a Argentina, va muntar en un camió amb un conductor borratxo; va preferir baixar, però es va veure enmig d’una ruta desèrtica a mitjanit amb temperatures molt baixes. Va haver d’espavilar-se per encendre un foc i aguantar fins al dia següent, quan va ser recollit per un aborigen que el va portar a casa seva. Encara que d’una naturalesa menys salvatge i més administrativa, l’altra moment complicat va tenir lloc a la frontera amb Xile. Teo va creuar en un camió i no li van segellar el passaport; en conseqüència, la Interpol el va retenir i li va ser prohibida la sortida del país. Finalment, després de parlar amb un advocat i fer algunes gestions, va aconseguir arribar fins a Bolívia, encara que, assegura, no podrà tornar en un temps al país xilè. Serà en les properes setmanes, no obstant, quan el badaloní afronti la part del viatge que li desperta més inseguretat: el tram entre Nicaragua i Mèxic.
Sense finançament però sense perdre el contacte
Abans de sortir cap a l’Argentina, Teo va engegar un espai web a través del qual narrar la seva preparació i la seva aventura. Sota el nom de ‘Persiguiendo a Supertramp’, en referencia i homenatge al personatge que va inspirar part del seu viatge, el noi llicenciat en Filosofia va començar a escriure i penjar fotos d’allò que vivia i veia. Al principi, explica, guanyava alguns diners gràcies als articles de viatge i, fins i tot, ha estat nominat al premi de bloggers Liebster. La impossibilitat d’estar sempre connectat a Internet, però, va provocar deixés l’escriptura continuada. En l’aspecte econòmic, doncs, no rep cap suport. És per això que, en alguns espais del seu blog, es poden trobar les formes d’ajudar-lo, ja sigui amb donacions o oferint-li allotjament i menjar.
Al marge del seu blog, i tot i que l’accés a una connexió d’Internet no és fàcil, en Teo intenta mantenir el contacte amb els amics i la família sempre que pot: “Bàsicament, que sàpiguen on venir a buscar el meu cadàver si em passa res!”, bromeja.
