12/05/2017 – Tamer Karim va arribar a la zona de Barcelona fa poc menys d'un any, després d'una llarga travessia des de Turquia que quasi no supera.
“Vaig obrir els ulls i tot era llum; pensava que somiava o era mort al mar. Però vaig divisar la costa i una persona que es comunicava amb mi i va demanar ajuda. Els últims 200 metres se'm van fer 2 quilòmetres…”. Així relata el tram final del seu naugrafi Tamer Karim, refugiat sirià que prefereix preservar el seu nom real i el seu rostre, que va escapar de Síria i va decidir emprendre el dur trajecte cap a Europa, primer, i Espanya, després.
Propietari d'una botiga de decoració, artista plàstic, cantant i molt bon cuiner, segons diu, encara conserva el somriure sota el seu bigoti, als seus quasi 60 anys i després d'una etapa molt dura, fins i tot abans del seu infernal viatge. Tamer explica que el calvari va començar abans que la guerra s'intensifiqués i la situació es fes insostenible. Els partidaris de l'actual govern el van segrestar durant dies i el van extorsionar perquè pagués una important quantitat.
Aquest, de fet, és un dels motius pels quals vol romandre a l'anonimat, per protegir la família que allà, a Síria, queda. No tota, però; la guerra li ha fet perdre moltes persones estimades, també dos dels seus fills, pares o germans. Visitar Karim i la seva dona, que també vol preservar la seva intimitat, no ha estat pas fàcil; molts intents s'han saldat amb un curt missatge de mòbil: “Hoy no puede, marido enfermo muy triste familiares muertos en guerra Síria”, avisava ella, en un castellà comprensible.
Malgrat tot, Tamer relata, en anglès, el seu trajecte amb un luxe dramàtic i de sentiments propi d'un actor, evitant qualsevol tabú. Va fer via des de Turquia a finals de 2015, on va pagar a una màfia per travessar el mar fins a Grècia. “La màfia deia que Grècia no estava lluny. Poca estona. Van carregar una embarcació amb 47 persones, però allò era per a 20, 25…massa gent”, recorda.
Salvat per una corda
Quan portaven tres hores navegant, la pastera va començar a fallar i a trencar-se, diu. Van perdre els motors i el gasoil es va escampar; el pànic començava a apoderar-se de tothom. “Hi havia gent que saltava i nedava, gent que s'enfonsava, gent que moria…un vaixell gran va passar i ens va negar ajuda. Jo vaig sobreviure per dur una corda”.
Aquí va estar una de les claus de la història. Un dels fills de Tamer havia viatjat un mes abans cap a Alemanya, on encara resideix, i li va donar un consell al seu pare: emporta't una corda atada a la cintura i la documentació protegida amb plàstic sota el braç. Quan la situació era crítica, Karim es va lligar a un element flotant de la pastera. Després del naufragi, va passar set o vuit hores més al mar.
“Tot fosc, molt de fred, estava sol. Era metge i pacient, ningú m'animava, així que vaig adormir-me pensant que ja no despertaria”. Però ho va fer, a prop de la costa de Lesbos, recorda, on el van rescatar. Allà va començar la segona part del viatge, que li va costar milers d'euros i maldecaps. “Macedònia, buf…”, remuga, fent gestos d'haver rebut cops en referència a la policia.
Macedònia, Sèrbia, Hongria, República Txeca i Alemanya va ser la ruta que va seguir amb molts altres refugiats, però no era el final del camí de Karim. Ell volia anar a Espanya, on vivia la seva actual parella, que va conèixer prèviament a través de les xarxes socials. Va escapolir-se ràpidament del país germà, va travessar França i va arribar a València, on ja va ser atès per la Creu Roja.
Allà va conèixer per fi la seva dona, natural del Marroc, van contreure matrimoni i van venir fins a Barcelona. “Volíem venir a Barcelona, ens agrada. La gent és molt bona i el clima és molt semblant al que hi ha a la meva terra natal”, explica Karim. El primer mes el va passar sol, i va trobar un lloguer assequible a la part alta de La Salut, sense la seva parella ni conèixer la llengua. “Dormia al terra, sobre un cartró i amb una manta”, detalla.
Un avortament per les condicions de vida
Així van estar al principi, de fet, fins que van començar a equipar l'immoble amb mobiliari que trobaven al carrer i que el veïnat i gent del barri que van anar coneixent poc a poc els hi deixava. Repeteixen constantment el seu agraïment a les persones que s'han trobat a Badalona i que els han guiat. A curt termini, però, viure en aquell pis es va fer insostenible.
“Estava molt malament. Cada cop que plovia, tot s'inundava, no podíem dormir i passàvem molt de fred”, relata la dona, que a principis d'any va abortar accidentalment per les condicions precàries en les quals estaven vivint. Llavors van començar a moure's per demanar ajuda a l'Ajuntament. No van aconseguir res, diu, fins que va aconseguir parlar amb l'alcaldessa Dolors Sabater, durant un acte al barri. Allà li va transmetre la situació, i la regidora del govern es va comprometre a buscar solucions.
Finalment, fa uns dies es van poder instal·lar en un pis de lloguer públic que el Consistori els hi va poder aconseguir a través de l'Oficina Local d'Habitatge, explica la parella, a la zona de Montigalà. No tenen llum ni aigua calenta, de moment, però esperaven que aquesta setmana tot plegat acabés de funcionar. En qualsevol cas, es mostren molt contents i feliços, i agraeixen insistentment a l'alcaldessa la seva gestió.
Estudien català i castellà per trobar feina
Ara, frisen per trobar una feina. Ella estudia català i en Karim, també castellà. La dona sap que no serà fàcil trobar una feina, sobretot per al seu marit, que, tot i saber parlar anglès, ja té 60 anys i no controla encara les llengües autòctones. Però ho necessiten, remarca, perquè fins ara han pogut tirar endavant amb una pensió de refugiat de 640 euros que facilita la Creu Roja. Una subvenció que s'acaba el proper mes.
Entre la preocupació i l'alegria de la seva nova llar, en Tamer mostra orgullós les decoracions florals de les parets del pis, que ha fet ell aquests dies amb pintura que una veïna els ha donat. També els seus quadres en blanc i negre, entre ells un retrat de la seva dona. Ella el mira i somriu.
