04/09/2014 – Sergi Vidal repassa les seves primeres setmanes al FIATC Joventut i afirma sentir-se molt còmode dins de la disciplina verd-i-negra.
Feia temps que Sergi Vidal no encetava una pretemporada amb tanta il·lusió. Tornar a la Penya li ha fet augmentar, encara més, la passió que sent pel bàsquet. Amb 33 anys i un cop superats els fantasmes de les lesions i de les decisions tècniques que el van apartar de la pista a Màlaga, l’aler badaloní està preparat per ser un referent a l’Olímpic.
Com t’has sentit aquestes primeres setmanes al club? Et sents integrat?
Bé, al final el club ja el conec, tot i els anys que han passat des que vaig marxar. Sempre he tingut relació amb gent que ha estat aquí i una mica sempre segueixes el dia a dia de l’entitat. Ara arribo aquí i a priori és tot nou, però en certa manera hi ha coses que ja has viscut. Estar a la pista central, al gimnàs… És com un entorn que ja coneixes. Estic amb moltes ganes de treballar. La pretemporada és dura però estic amb ganes.
Aquesta és una de les pretemporades que més il·lusió et fa de la teva carrera?
Sí (riu). És curiós perquè això ja ho he comentat amb persones del meu entorn. A tots els jugadors el que realment ens agrada és competir i jugar. A la pretemporada l’únic que fas és entrenar. Curiosament cada dia em llevo amb il·lusió i vinc aquí amb un somriure i, entre cometes, amb ganes de patir als entrenaments. Sabem que tot allò que treballem ara serà rellevant en un futur.
Quina tipologia de vestidor t’has trobat, tenint en compte que vens de clubs d’Eurolliga?
És un altre ‘rotllo’ totalment diferent. Hi ha molta gent jove i això fa que es generi un ambient menys seriós. Els jugadors joves donen aquesta vida que potser falta en d’altres llocs. Tampoc vull dir que en els equips d’Eurolliga on he estat entraves al vestidor i allò semblava un enterrament, perquè realment no era així. Però aquí tot sembla una mica més distès.
Físicament com et trobes?
Del tema lesions, per sort està tot bé. A nivell de capacitat física encara no estic al cent per cent. He estat tot l’estiu entrenant, però sobretot intentant aconseguir el nivell òptim de forma durant la pretemporada. L’any passat, sent tretze en plantilla, no només m’afectava no jugar els partits i el tema dels descarts. Als entrenaments tampoc tenia l’oportunitat de participar molt i posar-me en una bona condició física. Per això que fa més d’un mes que ja vam començar a venir amb l’Albert Miralles a entrenar. L’objectiu ara mateix no és estar al nivell de competició, sinó poder absorbir tota la feina que estem fent.
Els dos darrers anys han estat complicats per les lesions?
A veure. Cal aclarir que l’any passat no vaig tenir cap problema físic important. Vaig patir un trencament de fibres, que és una cosa normal i que et pot passar. Res més. Fa dos anys em vaig operar de pubalgia. Aquella intervenció consistia a situar una malla darrere de l’abdomen per enfortir la zona afectada i, a banda d’això, tallar els tendons dels abductors. Una d’aquestes dues parts no es va fer correctament, i un dels abductors va quedar mal tallat. Llavors, fa dos anys vaig estar jugant amb molt dolor. Ara tot el tema de la pubalgia està totalment oblidat, però l’estiu passat vaig tornar a passar pel quiròfan per tal d’arreglar el que no havia quedat bé a la primera intervenció. El motiu de no tenir minuts la temporada passada no van ser les lesions, sinó decisions tècniques.
La marxa de Guillem Vives va ser un pal molt difícil d’assumir per l’afició, però la teva tornada ha il·lusionat de nou als seguidors. Això et fa tenir més pressió o encara et dóna més confiança?
Crec que s’ha de separar una mica cada cosa. Hauria estat molt bonic que en Guillem s’hagués quedat, perquè ens hauria aportat moltíssimes coses. La situació és la que és, i jo no vull equiparar la meva arribada a la seva marxa. Jo tinc la meva pròpia pressió, la que sempre m’he exigit. Sóc molt crític amb mi mateix i sé perfectament quan les coses es fan bé i malament. Tornar a casa i crear unes expectatives sempre és un plus afegit a aquesta pressió. S’haurà de gestionar el millor possible.
Has escollit el teu nou dorsal?
Sí. He agafat el número 6.
Sempre has tingut predilecció pel 9. Hi tens algun vincle especial?
Bé, ara tinc 33 anys i vaig començar a jugar a bàsquet als set anys. En tota la meva vida crec que només hi ha hagut quatre anys en els quals no he dut el 9 a la samarreta. És molt temps amb el mateix dorsal. Quan et veus a la televisió sempre et relaciones amb aquest número. Al Madrid, per exemple, vaig agafar el 20 i en un partit de pretemporada li van xiular una falta a Felipe Reyes i jo vaig anar directament a protestar a l’àrbitre, dient que no havia intervingut en aquella jugada. Per naturalesa ja tenia incorporat que jo era el 9.
Vas debutar a l’ACB en un Estudiantes-Penya de la jornada 9, l’any 1999, duent el 18 a la samarreta, disputant 9 minuts i anotant 9 punts. Massa coincidència?
Sí, no ho sé. El número 9 sempre ha estat una mica vinculat a la història de la meva vida. A banda d’aquesta situació que dius hi ha més efemèrides o coincidències d’aquest tipus al llarg de la meva carrera. Aquí a Badalona la gent em proposava agafar el 99 o el 19. Després d’estar tant temps amb un dorsal d’un sol dígit, em veia molt carregat amb dos números. Vaig estar analitzant una mica les opcions, tenint en compte que el 7, el 8 i el 5 estan retirats, i mira al final em quedaré el 6. És un 9 posat a l’inrevés. Per tant estic seguir que la cosa sortirà bé (riu).
Recordes com va ser el teu primer bàsquet a l’ACB i qui et va assistir?
I tant! Vaig debutar a l’antic Palau d’Esports de Madrid contra l’Estudiantes. Anàvem perdent de força punts i l’Alfred Julbe em va fer sortir. Llavors crec recordar que vaig tocar una pilota, li vaig cedir a Jofresa i ell em va fer una assistència en llarg. Vaig començar a córrer i venint des del cantó esquerre vaig anotar a aro passat amb la dreta. Correcte?
Sí, correcte. Tornant al present, què opines de les generacions de joves que ja són al CB Prat i que entrenen amb vosaltres?
Home, penso que sempre és impostant que vagin sorgint jugadors del planter que, seguint un procés, vagin tenint contacte amb el primer equip. Això canvia una mica si es tracta d’un fora de sèrie, per exemple. Però bé, crec que s’han d’acostumar al salt que hi ha entre la LEB Or i l’ACB. Recordo que quan jo començava aquí a la Penya vaig jugar a EBA, que en aquell moment era com la LEB Plata actual. En la meva primera temporada a EBA vaig fer 19 punts per partit, però això no tenia res a veure amb l’ACB, sobretot pel que fa al físic i als contactes. A nivell defensiu jo era conscient que estava a anys llum d’arribar on calia. Necessitava i sentia que havia de fer un pas més per tal d’adaptar-me a tot això.
Aquest va ser una mica el motiu de la meva marxa de Badalona. A Vitòria em van oferir la possibilitat de tenir fitxa del primer equip i poder entrenar tots els dies a un club ACB en aquesta dinàmica. No em van assegurar minuts, ni molt menys, però crec que aquell pas em va ajudar molt. De fet, recordo que la gent dubtava de les meves capacitats defensives. En atac anava fàcil, però en defensa ja tenia més problemes. Crec que tot va quedar resolt, perquè al principi de la meva carrera em vaig acabar convertint en un especialista defensiu. Si volia jugar, calia treballar d’aquella manera.
Ha canviat molt la forma de treballar amb els vinculats, en comparació a quan tu vas marxar?
Encara no he tingut massa ocasió de conèixer com es treballa ara. El planter tot just ha començat ara, i amb tants entrenaments no hi ha massa temps. Sí que tinc ganes de començar a veure entrenaments, partits dels més joves, i saber quins jugadors pugen amb força. Em vull formar una opinió més real de la situació actual del planter. Crec que nosaltres no ens hem de limitar a venir a entrenar i prou. Ens ha de moure un factor més passional. Cal estar involucrat en el projecte, perquè de les teves accions o resultats en depenen moltes persones. Penso que a l’equip hi ha d’haver una involucració major a la de només venir, fer les teves hores i marxar. No considero que un bon professional sigui només aquell que fa allò que toca, sinó aquell que entén i comprèn la realitat i l’entorn de l’equip on està.
Ara a l’ACB ja s’exigeix un nombre de jugadors de formació en cada equip més baix. Què n’opines?
Són qüestions complicades perquè tot ha canviat molt. Ja no només és el tema de rebaixar els cupos. Ara, més que mai, si fas un cop d’ull als planters dels clubs, aquests sempre estan plens de jugadors estrangers. Es van a buscar jugadors amb moltes capacitats físiques, i potser es deixa una mica de banda el tema tècnic.
Si un club comença aquesta tendència de signar a jugadors de formació físics, la resta també ho farà si vol equiparar-se al seu nivell. Això és una cosa que no acabo d’entendre. Aquesta pressió per aconseguir èxits en categories de formació i no centrar-se en un projecte que faci arribar als jugadors als primers equips. Allà és on t’han de donar els èxits o els has de vendre, en funció de cada situació.
