21/10/2015 – La jugadora badalonina es nega a despertar del somni on viu després de proclamar-se campiona de la WNBA.
Ha de ser ben especial això de ser únic. Guanyar la millor competició del planeta; demostrar ser superior als rivals més durs; superar situacions límit en els escenaris més difícils. Això ha fet Anna Cruz (Badalona, 1986) a la NBA femenina. Una trucada a última hora li obriria les portes de la franquícia més potent de la lliga, les Minnesota Lynx, equip on l’únic objectiu possible és endur-se l’anell.
L’experiència viscuda durant l’any anterior a Nova York li havia de servir a Cruz per adaptar-se ràpidament al joc físic de la WNBA. Aquesta vegada, però, la base aterrava dins d’un grup blindat d’estrelles i liderat per la deessa del bàsquet femení mundial: Maya Moore.
Després d’una temporada dura a Rússia i de penjar-se el bronze amb Espanya a l’Eurobasket, Anna Cruz emprenia la seva segona aventura a la millor lliga del món. Al Target Center de Minneapolis ningú esperava que el dorsal ‘51’ es pogués acabar convertint en un dels principals motors de l’equip.
Campiona de la WNBA. Li ha canviat la vida?
No sé com s’ho fa l’Obama, però aquesta setmana estic que no paro quieta. Encara estic una mica superada. La veritat és que encara no he assumit gaire què ha passat. Sóc com en un somni; en shock.
Com va viure el partit definitiu contra Indiana Fever?
Jo tenia ganes de plorar. De fet, el dia de l’últim partit, de la mateixa pressió i de la tensió que hi havia a l’equip vaig trucar a casa per dir que no podia més. Volia jugar d’una vegada i treure’m de sobre aquesta llosa. Pensava que seria molt bonic poder guanyar l’anell, però que si perdíem seria horrible desaprofitar una oportunitat com aquella. Calia jugar amb els sentiments i les emocions.
En què ha millorat Anna Cruz durant aquesta temporada a la WNBA?
He millorat l’anglès (riu). Com a jugadora, no sabria què dir-te. Suposo que hauré millorat en moltes coses, perquè mai havia entrenat com ho he fet a Minnesota. He treballat molt a nivell individual, tot i que mai es pot ser la jugadora perfecta. Crec que a nivell tàctic m’ha servit molt l’estada a la WNBA, perquè hem fet molt scouting. També he après força de la base titular, Lindsay
Whalen.
Impacta veure el Target Center ple fins a la bandera per veure un partit de bàsquet femení…
Sí, és cert. Mai havia jugat davant 20.000 espectadors. L’afició ha estat com el nostre sisè home. Quan el pavelló estava ple, això ens ajudava molt a guanyar. La ciutat s’ha implicat molt amb l’equip. La veritat és que totes les jugadores estem molt agraïdes.
Quina rutina seguia durant la seva estada a Minnesota?
Cada jugadora viu al seu pis, però totes estem instal·lades en un mateix edifici. Normalment t’has de llevar molt aviat, ja que els entrenaments comencen gairebé abans que surti el sol. Se sol passar tot el matí al pavelló, entrenant amb l’equip, fent scouting, veient vídeos i treballant al gimnàs. A la tarda ja hi ha temps per descansar i relaxar-se.
Compartir edifici amb totes les seves companyes ha ajudat a enfortir els lligams de l’equip?
Crec que sí. Jo vaig arribar als Estats Units sense vehicle, perquè tenia el carnet de conduir caducat. Quan vaig anar a llogar un cotxe m’ho van dir. Jo no en tenia ni idea i vaig haver de treure’m la llicència als Estats Units, fent examen pràctic i teòric. Per tant, sempre havia d’anar a entrenar amb alguna companya. La veritat és que hem estat molt temps juntes, perquè a l’edifici també hi havia zones comunitàries per fer-hi vida.
Ha canviat Nova York per Minneapolis. Ha notat la diferència?
Minnesota està bé. És molt diferent a Nova York, però m’hi he pogut adaptar força bé. Sóc una persona que es troba còmode envoltada de naturalesa i Minnesota està plena de llacs i muntanyes. Així que perfecte.
Cheryl Reeve, la seva entrenadora a les Lynx, li ha donat molt protagonisme. S’ho esperava?
Només arribar em vaig reunir amb ella i des de l’inici em va demostrar que confiava molt en el meu joc. Em va dir que volia que fos la seva primera rotació. Tot va ser molt fàcil.
Què exportaria de la WNBA a les lligues europees?
Els americans van una mica més avançats en tot. En temes d’organització, dels desplaçaments, etcètera. La veritat és que he viscut un canvi radical. Mai havia estat en un lloc on tantes persones es preocupessin per la meva millora individual. A Europa, el treball s’encara més cap al grup.
Algun aspecte del show mediàtic de la competició s’ha fet difícil de gestionar?
Una mica sí. Des que vam començar el play-off, abans de cada entrenament hi havia atenció als mitjans. El marcador del pavelló es posava en marxa i els periodistes tenien 30 minuts per fer-nos totes les preguntes que volguessin. Al final ja no sabies què respondre.
Ara marxa cap a Rússia quasi sense temps per poder descansar uns dies a Badalona. S’hi troba bé a Orenburg?
S’ha de canviar una mica el xip. Al Nadezhda Orenburg hi vaig a jugar a bàsquet; res més. És una ciutat on és perillós conduir perquè les carreteres estan plenes de gel. L’any passat vaig canviar tres vegades de xòfer perquè eren un perill al volant. A l’equip disposem d’una traductora que treballa per totes les jugadores de fora de Rússia. Si has d’anar a comprar qualsevol cosa li has de dir perquè avisi a un conductor perquè et vingui a buscar. A nivell esportiu, crec que guanyar l’Eurolliga serà molt difícil, però ho intentarem.
Per què les millors jugadores del país juguen en lligues estrangeres?
Marxem perquè econòmicament ens suposa un salt important, però no només per això. Esportivament també és un canvi. Quan et dediques professionalment al bàsquet sempre aspires a jugar les millors competicions possibles i ara, tal com està la lliga espanyola, crec que si vols créixer s’ha de fer el pas i marxar.
Aquesta situació genera un punt d’impotència?
Una mica sí. Les jugadores estem fent tot allò que podem per reivindicar la qualitat del bàsquet femení d’aquí. Fins i tot jo, que no sóc mediàtica i no m’agrada gaire ser el centre d’atenció, intento fer un esforç.
Després de guanyar la WNBA, ara què desitja aconseguir amb més força?
Amb la selecció he viscut totes les situacions possibles. He guanyat medalles, però també m’he quedat fora d’uns Jocs Olímpics i d’un Eurobasket. Mai he estat en uns Jocs i crec que és el que em falta per completar la meva carrera.
Ara és agent lliure. Si torna als Estats Units, Anna Cruz voldria repetir amb les Minnesota Lynx?
Ha estat tot tan bonic aquest any… La veritat és que em costa molt marxar d’on he estat bé. A més, crec que Minnesota tindrà equip per seguir guanyant. Jo ja no miro tant l’aspecte econòmic, sinó l’esportiu.
Després de tocar el cel de la millor lliga del món, de rebre una felicitació made in America de part del president Obama i de superar uns dies d’autèntic setge mediàtic, Anna Cruz es prepara per abandonar novament la seva llar. La jugadora badalonina, primera catalana de la història en aconseguir l’anell, marxa a la riba de l’Ural per seguir gaudint d’allò que l’ha fet córrer sempre sense descans d’un cantó de la pista a l’altre: el seu amor pel bàsquet.
