Ja fa més d’una setmana que Achille Emana viu i treballa a Badalona. Mentre l’afició escapulada l’espera damunt la gespa, ell mira de posar-se en forma i de solucionar els problemes burocràtics que han impedit la tramitació de la seva llicència federativa.
– Deu tenir moltes ganes de tornar a jugar.
– Si, ja fa molts mesos que no ho faig. Tant de bo s’arregli aviat el problema de la meva documentació i ho pugui fer aviat. Després de tornar de l’Índia, al final de la temporada passada, vaig fer uns dies de vacances i, tot seguit, vaig mirar de tractar-me el genoll, que el tenia lesionat. No volia tornar a jugar sense recuperar-me del tot, per això vaig preferir parar.
– Ja coneix el club i els seus nous companys. Què li semblen?
– El Badalona és un bon club, amb jugadors joves i amb jugadors experimentats. Estic molt content de poder tornar al futbol espanyol. M’és igual si és a segona B, l’important és que pugui gaudir jugant.
– Com és que un futbolista amb la seva trajectòria decideix, amb 36 anys, jugar en un equip de segona B?
– Pel plaer de jugar a futbol. Ja tinc la vida solucionada, ara només vull gaudir. Tinc més ganes que mai. No vull criticar a ningú però, de vegades, em sorprenc del nivell d’alguns jugadors de primera i segona divisió. Diumenge passat, quan vaig veure els nanos del Badalona vaig pensar: “n’hi ha que tenen més nivell que a primera.” He vingut a gaudir aquests tres mesos, fins al final de la temporada. Després, ja veurem què passarà.
– Morales, que té 42 anys i sembla que en tingui 25, diu que manté la il·lusió perquè juga cada partit com si fos l’últim.
– Clar! És que l’experiència et fa disfrutar del futbol d’una altra manera. Els joves han d’aprendre de Morales. Jo no deixaré el futbol fins el dia que em desperti i el cap em digui: “continua dormint.”
– Ha pogut conèixer la ciutat?
– Encara no. Només els voltants de l’hotel. No sóc de sortir gaire.
– Miri que es diuen algunes coses de vostè…
– N’hi ha que parlen sense coneixement. Li asseguro que no m’agrada tant la festa. M’hauria agradat poder sortir més, però tinc uns objectius i hi ha la meva família. A més, ara mateix em dec a un club. Sóc molt professional, sempre ho he estat.
– Què li va semblar el partit del diumenge?
– Em va estranyar que el Cornellà fos el segon classificat i que nosaltres estiguem lluitant per no baixar. La diferència va ser molt gran a favor nostre. Per sort vam guanyar, perquè també ho van fer molts dels equips que competeixen amb nosaltres per sortir de baix.
– On creu que pot encaixar en aquest equip?
– Sóc polivalent, però jugo habitualment com a migcampista ofensiu. En tot cas, l’entrenador decidirà.
– El Badalona ha apostat per vostè en un moment molt delicat. Sent que ha de tenir un pes especial en l’equip?
– Tots els jugadors de la plantilla tenim la nostra responsabilitat. A mi no em molesta posar-me l’equip a l’esquena, però sempre que la resta no es relaxi. Si haig d’entomar el lideratge de l’equip, ho faré, com he fet en altres llocs, però necessitaré que m’ho diguin.
– Normalment, el lideratge es guanya de forma natural.
– Si, però cal que els altres ho acceptin. No vull assumir cap responsabilitat sense que em sigui donada.
– Ha pogut parlar amb el seu germà Stepháne després de la greu lesió que va patir en els lligaments creuats?
– Si, és una pena. Fa un any i mig que no ens veiem i l’estimo molt. Mai no hem jugat en contra i ho hauríem fet, possiblement, en el Badalona – Hércules del 10 de març. Una pena.
