17/03/2017 – L'actual president de la Federació Catalana de Basquetbol es dirigeix a les institucions: “Si el Divina Seguros Joventut no pot seguir, la ciutat de Badalona se'n ressentirà per sempre”.
Les noces d'or d'un esdeveniment històric com la primera lliga de la Penya han fet que a Badalona s'hi retrobin molts mites del Divina Seguros Joventut. Tres d'aquestes personalitats il·lustres dins del llegat del club verd-i-negre són Joan Fa, Josep Lluís Cortés i Gifré Gol, deixebles de Kucharski en aquell equip guanyador de 1967.
Per proclamar-se campió, el Joventut Kalso va haver de vèncer en 18 dels 20 encontres oficials del calendari, mostrant-se molt regular davant un Madrid que fins aleshores no havia tingut rival. "Nosaltres érem un equip amb un pressupost molt inferior al del Real Madrid. No teníem americans, però sí moltes ganes i il·lusió. El vestidor era relativament jove i l'ambició per guanyar va poder amb tot", relata Joan Fa, actual president de la Federació Catalana de Basquetbol, per obrir conversa.
Segons Gifré Gol, aquella Penya marcava diferències gràcies a una base molt concreta. "Hi havia quatre jugadors que eren indiscutibles dins de la selecció nacional. Parlo d'en Lluís, en Buscató, l'Alfonso i l'Enric Margall. Ells ens feien més bons a la resta", comenta. És aquí on la veu d'en Josep Lluís Cortés entra a escena per reivindicar la figura de l'entrenador. "L'Eduard Kucharski tenia una habilitat espectacular per fer de tècnic. No només era bo en bàsquet, sinó que també dominava el tennis i el golf. Veia el bàsquet molt clar i moltes vegades es passava perquè creia que els jugadors també ho havíem de veure tot amb la facilitat que ell tenia", recorda.
Fa comparteix l'argument d'en Lluís i hi afegeix una variable: "Tàcticament vam fer coses innovadores. Kucharski ens feia jugar sistemes que ningú feia. Coses que ara semblen clàssiques com el carretó perquè Buscató tirés. En Nino i l'Alfonso haurien pogut jugar allà on fos. És cert, però, que sense un bon ambient de vestidor tampoc hauria estat possible guanyar el campionat".
Experiències èpiques a Europa
A banda de recordar el passat gloriós d'aquell Joventut en competicions nacionals, els nostres tres protagonistes també senten orgull d'haver obert fronteres. Ells van ser els primers representants de la Penya en disputar tornejos continentals i guarden bons records de dues vivències èpiques viscudes a Atenes i Tel Aviv.
"En les dues ocasions ens van eliminar. Vam jugar contra l'AEK a l'estadi Olímpic d'Atenes, plovent i amb un cordó de seguretat que envoltava la pista de bàsquet. A Tel Aviv recordo que vam haver de disputar un desempat sense Buscató. Ell i alguns companys més van haver de ser hospitalitzats a Israel a causa d'un virus", detalla Gifré Gol.
Que el llegat no es perdi
Per tancar la conversa a tres bandes, Joan Fa pren la paraula i demana reflexió als responsables polítics. "Fa 50 anys es coneixia Badalona gràcies al Joventut. Això ara continua vigent, tot i que el club no ho està passant bé. Badalona i la gent que la governa han d'entendre que la Penya ha d'existir. Si el Joventut no viu, Badalona se'n ressentirà sempre", sentència amb fermesa.
Dirigents moderns per un equip prometedor
Si algú va viure en primera persona i des de dins l'èxit daurat de la lliga del 67' aquest va ser Joan Walter Fibla, fill de l'aleshores president, Joan Walter Casals. L'actual regidor del Partit Popular de Badalona, soci 47 del Divina Joventut, ens atén per recordar com es va gestar a nivell institucional el projecte esportiu que va dur la Penya a fer història.
"El meu pare tenia una part de l'accionariat de Kalso, una empresa que va treure al mercat unes pintures amb un format de colors molt ampli. Aquell projecte va tenir èxit i Kalso va passar a ser el patrocinador del club", apunta Walter fill.
Segons el regidor popular, el tàndem format pel "president Walter, Daniel Fernández i Antoni Mas Vilalta va ser decisiu perquè tot plegat funcionés". Entre tots tres van formar "l'ànima del Joventut" i van saber aprofitar "la riquesa de la Badalona industrial per ajudar la Penya a créixer".
"El 1967 jo tenia onze anys i formava part de la canalla que anava a la Plana. Aquella Penya era tot sentiment, perquè diners n'hi havia pocs. L'ambient que es vivia quan ens visitava el Madrid de Ferrándiz no es pot descriure. Allò era com un infern", descriu Joan Walter Fibla amb nostàlgia.
