El 21 de gener de 1999, els Reis d’Espanya van reinaugurar un teatre que data del 1868. Va ser un camí llarg per aconseguir un equipament a l’alçada d’una ciutat teatral com Badalona
Costa d’imaginar que fa només 20 anys Badalona no disposés de cap teatre públic. “Feia molta pena que Badalona no tingués cap teatre en condicions, excepte el del Círcol”, explica Jaume Arqué, l’actual president d’Amics del Teatre Zorrilla. Per això, el 1994, un grup de ciutadans sensibilitzats, encapçalats per Pep Zamora, va crear l’entitat per pressionar l’Ajuntament perquè recuperés i remodelés el teatre obert el 1868. El camí va ser llarg des que el 1986 l’Ajuntament va adquirir per 20 milions de pessetes el teatre Zorrilla fins al 21 de gener de 1999 quan els Reis d’Espanya van inaugurar-lo. Mentrestant, el vell cinema Principal s’havia adaptat com a teatre tot i que no podia complir tots els requisits per representar les arts escèniques de la ciutat. “Els Amics del Teatre Zorrilla feia anys que ho demanaven però no hi havia pressupost per a unes obres que eren molt cares, fins i tot hi havia goteres”, explica la socialista Caterina Mieras, aleshores regidora de Cultura de l’Ajuntament de Badalona. El govern local volia incorporar-se a un programa del Ministeri de Cultura del govern d’Espanya que sufragava les despeses per recuperar teatres del segle XIX. Badalona ho va provar però no va ser acceptat. Mieras explica que va ser gràcies a l’empenta dels Amics del Teatre Zorrilla i de l’equip tècnic municipal encapçalat per l’arquitecte Josep Maria Massot que es va poder refer el projecte per tornar-lo a presentar. “Es va fer una feina excel·lent -diu Mieras- mantenint pràcticament el mateix aspecte que tenia el teatre quan es va inaugurar el 1868, conservant l’aire barroc d’estil italià”. De fet, les baranes del primer i segon pis són les mateixes de fa 150 anys. Sense l’ajuda de l’Estat difícilment s’haurien pogut reunir els 748 milions d’euros per fer les obres del teatre, 444 dels quals, els va aportar l’Ajuntament, 240, el Ministeri de Foment, 39, el de Cultura i 24, la Generalitat de Catalunya.
Qualitat en la programació des del primer dia
Jaume Arqué explica que “on hi havia un consens absolut era en què Andreu Solsona havia de ser el director del Teatre Zorrilla”. L’exintegrant dels Joglars va encarregar-se de la primera programació i va ser qui va facilitar que les entitats amateurs de la ciutat també es fessin seu el nou equipament. Mare Coratge de Bertolt Brecht va ser la primera obra que van representar les entitats sobre l’escenari del nou teatre. La primera temporada del Zorrilla la va obrir el tenor català Jaume Aragall i durant les properes setmanes es va poder veure Rumors de Sergi Belbel, una actuació d’un incipient Miguel Poveda, Les Presidentes de Palangana Teatre i el muntatge Manicòmic del Tricicle. I a partir de l’any 1999, el Zorrilla ja va esdevenir el centre cultural de la ciutat on, no només hi han passat les grans figures del teatre català i espanyol, com Emma Vilarasau o Concha Velasco, sinó que també hi han actuat grans noms de la música internacional com Rufus Thomas o Randy Newman gràcies al Festival Blues & Ritmes. Sense el Zorrilla, Badalona no seria tampoc un referent de la màgia amb el Festival Li Chang, o del curtmetratge amb el festival Filmets. Tot i que l’Ajuntament de Badalona no ha commemorat ni els 150 anys de la primera inauguració del teatre, ni els 20 de la seva reobertura, sense saber-ho, el colofó va ser la celebració dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat que es van donar l’any passat.
Una obra encara inacabada
“El que em sap més greu és que encara no s’hagi arreglat l’entrada pel Carrer de Mar i que no hi hagi ascensor fins a la primera planta”, apunta Mieras. L’actual regidor de Cultura, Jordi Subirana, recull el guant de Mieras i explica que hi ha un projecte per acabar la porta d’entrada del teatre i que l’empresa municipal Badalona Cultura “ho tirarà endavant”. De fet, durant el mandat de Dolors Sabater ja van ser necessàries unes obres de manteniment a la porta d’entrada. Gràcies al Pla Recupera, es van invertir 160.000 euros d’urgència per resoldre una plaga de termites. Tampoc eren uns treballs per obrir l’accés al públic ja que cal una inversió més gran per col·locar-hi les taquilles. En tot cas quan, l’any 2017, els tècnics hi treballaven es van adonar que calia unes obres de més envergadura per una afectació a la coberta que no es podia resoldre amb la partida econòmica. A més a més, aquesta porta d’accés pertany a un propietari privat amb qui l’Ajuntament de Badalona haurà de negociar.
Un teatre que durant 65 anys també va ser una sala de cinema
El Zorrilla es va inaugurar el 31 d’octubre de 1868 i el 1905 es va reconvertir en cinema
Els 20 anys de la reobertura del Teatre Zorrilla de Badalona no és l’única data que la ciutat ha celebrat recentment. Tot just s’han complert els 150 anys de la inauguració del teatre. Va ser la nit del 31 d’octubre de l’any 1868 quan obria per primera vegada al públic un edifici que es va construir prenent la referència del teatre barroc italià. Va ser a les vuit del vespre quan s’aixecava el teló. Allà, es va llegir una poesia escrita per a l’ocasió i a continuació es va representar Traidor, inconfeso y mártir, el popular drama de José Zorrilla. «Abans que el teatre s’inaugurés, se li havia demanat permís a José Zorrilla per posar el seu nom al teatre de Badalona», explica Margarida Abras, directora del Museu de Badalona. D’aquesta manera, l’escriptor es va comprometre a visitar l’edifici que portaria el seu nom. Ho va fer un any després, el 1869, quan va visitar Badalona en dues ocasions. En la seva segona visita, va assistir a la nova posada en escena que el Teatre Zorrilla feia de la seva obra Traidor, inconfeso y mártir. Durant molts anys, el Zorrilla va acollir representacions teatrals, sarsueles, operetes, recitals de poesia o espectacles de dansa entre d’altres espectacles de diferents disciplines. Per l’escenari del teatre badaloní hi van passar grans figures del teatre català del moment.
Enric Borràs i Margarida Xirgu
Sens dubte hi ha dos noms propis destacats de la història del Teatre Zorrilla. Enric Borràs, actor badaloní, va inaugurar la temporada teatral de 1889 amb la seva companyia de teatre amb qui hi va representar una vintena d’obres. Un dels personatges més destacats del seu pas pel Zorrilla va ser el Manelic de Terra Baixa d’Àngel Guimerà que el va consagrar com un dels grans actors de l’època. Precisament Guimerà va visitar Badalona i el teatre Zorrilla anys més tard. Aquell dia, sobre l’escenari s’hi representava El fill del Rei on hi actuava Margarida Xirgu. Ja als anys 30 i reconeguda com una de les actrius més versàtils a Espanya, Xirgu va comprar una casa a Badalona on hi passava algunes temporades i on va rebre la visita de personatges destacats com Federico García Lorca. L’any 1933, l’Ajuntament de Badalona atorgava a Enric Borràs i Margarida Xirgu la Medalla d’Or de la ciutat.
De teatre a cinema
Tot i que era un teatre molt popular, l’arribada del primer cinema a Badalona i l’èxit que va aconseguir amb la seva obertura, va portar a dos empresaris badalonins a reconvertir el Zorrilla en un cinema. Durant molt temps s’hi van combinar les dues disciplines, si bé durant anys només va funcionar com a sala de cinema. El propietari del cinema era Joaquim Nicolau que es va associar amb Josep Gurguí. Aquest últim «era un empresari pioner en distribució i exhibició de cinema», recorda la directora del Museu de Badalona. Les primeres pel·lícules que s’hi podien veure eren d’origen escandinau. Després s’hi van sumar les italianes i franceses. Es tractava de cinema mut en els seus inicis però no hi faltaven els efectes especials en directe. El tercer nom propi de la reconversió del Teatre Zorrilla a cinema és el de Teresa Pujol. «Tot i ser una dona que no va ser educada per als negocis, va saber moure molt bé la fortuna que havia heretat», detalla Margarida Abras. Pujol era la propietària del local i no demanava un preu fix a mode de lloguer, sinó que es quedava una part de la recaptació del cinema. «Tenia una gran visió de negoci», assegura Abras. Durant molts anys, tot i projectar pel·lícules, la sala continuava portant el nom de Teatre Zorrilla. Va ser l’any 1954 quan es va decidir alternar el nom del teatre amb el de Cine Aya, segons la representació que s’hi feia. Són les paraules que poden llegir-se actualment en l’entrada al teatre des del Carrer del Mar, per on s’accedia antigament. «Es va posar Aya al cinema perquè volien que comencés amb la primera lletra de l’abecedari ja que Zorrilla començava amb l’última», explica Margarida Abras. En aquesta entrada, també s’hi pot veure encara un dels símbols més destacats del teatre: dues màscares. Als anys 60, per atraure espectadors, al cinema es rifaven les postres els diumenges en les sessions matinals. Tot plegat fins el 1970. Com a conseqüència de la crisi que va patir el cinema i dels problemes econòmics de l’empresa que el gestionava, el Cine Aya – Teatre Zorrilla tancava les portes. La ciutat anava perdent els escenaris teatrals que tenia.
