ESCOLTA L’ENTREVISTA EN FORMAT PODCAST A:
Ivoox: https://www.ivoox.com/entrevista-a-carla-simon-diari-badalona-audios-mp3_rf_118114238_1.html
Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=Lym04K4KGPs
La directora catalana Carla Simón va rebre el divendres 17 de novembre la Venus d’Honor de la 49a edició de FILMETS Badalona Film Festival al Teatre Zorrilla de Badalona. Amb el lliurament d’aquest guardó, el FILMETS reconeix la seva trajectòria cinematogràfica vinculada al festival des de 2015.
El premi coincideix amb l’extraordinari èxit en l’àmbit internacional d”Alcarràs‘, el seu segon llargmetratge després de ‘Estiu 1993′. La pel·lícula està ambientada en un poble de Lleida i protagonitzada per una família que intenta viure dels seus presseguers. El llargmetratge va aconseguir l’Os d’Or a la darrera edició del prestigiós Festival Internacional de Cinema de Berlín, Berlinale.
– Què sents en rebre la Venus d’Honor de la 49a edició de FILMETS Badalona Film Festival?
Per mi és una cosa molt bonica. El primer premi que vaig rebre a la meva vida per una cosa relacionada amb el cinema va ser el FILMETS el 2015. Vaig rebre el premi a Millor curt de Badalona pel curt “Las pequeñas cosas“. Em va fer molta il·lusió, Badalona és en part la meva ciutat. Vaig viure allà fins als 6 anys i tota la meva família viu allà, hi vinc molt sovint. Quan era estudiant a la UAB, vaig estar vivint un altre cop a Badalona. Sempre que puc vinc al FILMETS. És un reconeixement a casa que fa molta il·lusió.
– El 2015, quan encara no eres una directora coneguda, el FILMETS et va “descobrir” amb el curt “Las pequeñas coses”. Què recordes d’aquell primer contacte amb el FILMETS?
Molta il·lusió. Per mi, la Venus és dels premis més bonics que hi ha. Quan el vaig rebre el 2015 estava vivint a casa la meva àvia a Badalona i era el moment que estava preparant ‘Estiu 1993′. El vaig poder compartir amb ella.
– Malgrat que no siguis badalonina, vas estar uns anys vivint a Badalona. Podries explicar com van ser aquells anys a la ciutat? En molts dels teus projectes has parlat d’experiències pròpies, t’ha servit aquesta etapa a Badalona per fer alguna de les teves pel·lícules?
Em sento molt badalonina. Fa uns anys, la meva àvia es va morir, però abans hi venia cada setmana “religiosament” a veure-la. Per mi Badalona sempre ha estat una ciutat molt inspiradora. De fet, la meva idea era rodar una part d’Estiu 1993 a Badalona. Sempre m’havia imaginat aquesta nit de Sant Joan a la Rambla. Per una qüestió de pressupost, finalment no es va poder fer a la ciutat. Al final vam gravar aquestes escenes en una plaça de Girona, en un espai que podia simular “La Plana” (riu) M’ho imaginava dins el meu cap.
“La meva idea era rodar una part d’Estiu 1993 a Badalona. Sempre m’havia imaginat aquesta nit de Sant Joan a la Rambla”
El 2019 sí que vam rodar el curt “Correspondència”, el qual hi havia diverses escenes gravades a la ciutat. Hi apareixen la Rambla, el carrer del Carme, la platja, Francesc Layret, el Pont del Petroli, el tren… Va coincidir amb la mort de la meva àvia i va ser molt bonic filmar espais com el seu pis. També vaig fer retrats de diverses dones de la meva família, les quals totes són de Badalona.
– En un moment tan complicat per les sales de cinema, el fenomen Alcarràs va batre rècords portant milers de persones als cinemes. Què creus que és el que va atraure el públic a les sales?
La veritat és que tot el fenomen d’Alcarràs ho continuo veient com una espècie de miracle. Mentre fèiem la pel·lícula mai pensàvem que tanta gent acabés anant-hi a veure-la. Si li he de buscar algun motiu crec que és el fet que retratàvem un territori que sempre ha estat molt infrarepresentat, la zona de Lleida i l’ofici de la pagesia. Es van obrir algunes sales de pobles petits de la zona que feia temps que no exhibien cinema. Per mi això va ser un dels majors premis, perquè les sales locals apropen el cinema a persones que ho tenen més difícil. També el premi que la pel·lícula va guanyar a la Berlinale va ser un incentiu per fer que la gent anés al cinema. Amb el temps també m’he adonat que, encara que parli d’uns pobles concrets de Lleida, la història es pot extrapolar al poble que té cadascun. Molta gent s’hi podia sentir identificat.
“Gràcies a Alcarràs es van reobrir algunes sales de pobles petits que feia temps que no exhibien cinema. Per mi això va ser un dels majors premis”
El fet d’omplir sales em va fer sentir esperança, ja que es va veure que el cinema independent també té un públic. De sobte, persones que no estan acostumades a aquest tipus de cinema em deia que després de veure Alcarràs s’havia animat a veure’n més.
– Després de guanyar tants premis amb ‘Estiu 1993′ i ‘Alcarràs’, sents una certa pressió en pensar en futures pel·lícules? Què ha canviat de la teva forma de fer cinema ara comparat amb quan va començar?
Vaig sentir molta pressió quan vaig acabar ‘Estiu 1993′, però ara ja he decidit treballar sense pressió. Em sento tranquil·la perquè hem arribat a llocs que mai m’imaginaria. És un moment de relaxar-nos i seguir el nostre caminet. Cada projecte t’ha de portar a aprendre coses noves, això és el més important.
No sé si la manera de fer cinema canviarà en general, però personalment el fet que he estat mare des de fa un any i poc. La maternitat et canvia la vida i has de trobar noves maneres de crear pre trobar l’espai que tenia abans. Però el meu esperit de treball que consisteix a cuidar molt el procés, espero no perdre-ho mai. La manera de treballar amb els actors no crec que la canviï massa.
“La maternitat et canvia la vida i has de trobar noves maneres de crear pre trobar l’espai que tenia abans”
Estàs treballant en la teva nova pel·lícula “Romeria”, què ens pots explicar d’aquest nou projecte?
La següent pel·lícula que estem preparant es diu Romeria. Tancarà la trilogia sobre la meva família. Té alguns reptes nous que no he explorat fins ara. El projecte és sobre el viatge que fa una noia per conèixer la seva família paterna a Galícia. Una pel·lícula sobre la memòria familiar, que a mi em preocupa molt què passa quan la tens o no.
