Entrevista a César Marcos, docent, educador social i fotògraf
Què fa César Marcos a Badalona?
Des de fa dos cursos soc docent de Cultura i valors ètics i religió a l’institut Pau Casals de Lloreda. El meu vincle amb la ciutat, però, ve de més lluny, ja que vaig estar col·laborant durant sis mesos en la reparació de vaixell Astral, de l’ONG Open Arms, després de la seva primera missió humanitària al Mediterrani. Allà vaig conèixer Badalona en detall. Igual que molta gent, vaig veure el documental de Jordi Évole a la televisió. Em va impactar molt. Un dia, passejant en bicicleta pel Port de Badalona amb un amic, vam topar amb l’Astral. M’hi vaig acostar i membres de la tripulació ens van fer passar i ens van explicar la missió que estaven fent. Quan vaig posar el peu damunt del vaixell, em va impressionar pensar que aquella mateixa acció havia salvat la vida de moltes persones. Jo estava d’excedència i vaig decidir col·laborar en la reparació del vaixell. Al principi només hi anava algun cap de setmana, però al final es va convertir en una rutina diària.
Quina és la teva història?
Vaig néixer a Palència. El meu pare va morir quan jo tenia 3 anys i la meva família tenia pocs recursos. Gràcies a diverses beques vaig poder estudiar dues carreres. La veritat és que em va ajudar molta gent al llarg del camí. Durant set anys vaig treballar en un centre de menors, i després vaig demanar una excedència. Volia fer de voluntari per retornar-li a la vida totes les coses positives que m’havia donat. Vaig estar molts mesos a Hondures i després al Brasil, treballant d’educador social en diferents colònies i faveles. A Hondures, per exemple, vaig estar en barris conflictius de Tegucigalpa, la capital. Hi vam desenvolupar un programa de joves que ensenyen a altres joves. Qui sabia anglès o matemàtiques feia de mestre d’altres alumnes joves, i aquests mestres es convertien en alumnes en altres matèries que no controlaven. Recordo que la primera nit a Hondures vaig sentir sorolls al barri. Vaig pensar que hi havia focs artificials i alguna festa, però els meus companys em van alertar que els sorolls eren trets. La veritat és que vaig fer-hi un màster en vida.
Com és un centre de menors?
Jo hi vaig començar a treballar després de fer les pràctiques a Montgat, a Projecte Home, amb temes de drogodependència. El centre on treballava era només de noies i estava vinculat a episodis d’abusos sexuals i violència. Per circumstàncies molt dures, un jutge decidia que les noies del centre no podien viure amb les seves famílies. Al principi va ser dur, perquè era l’únic educador home i hi havia situacions de violència que em costaven d’assimilar. Inclús tenia episodis de diarrea abans d’anar a treballar, dels nervis. Al final, però, em vaig poder fer un lloc i vam crear una connexió molt bonica. Anar a buscar-les en una fuga, tenir detalls amb elles als aniversaris i ser allà, al seu costat, en moments de dificultat va fer que algunes d’aquestes noies s’hagin convertit en amigues meves.
Com educa un educador social?
Un educador social treballa pell amb pell, i educa a través del contacte en la vida quotidiana. Un psicòleg sol quedar amb el seu pacient durant un temps limitat. Sempre m’ha agradat molt aquesta frase: ‘La distància professional òptima per a un educador és l’abraçada’. Al final, allò que transforma les persones és el fet de sentir-se estimades, respectades i valorades. Tampoc pots crear dependències, però crec que l’educació viu de situacions de màgia inesperades. Sense proposar-t’ho, les persones capten coses de tu. Petits detalls molt simples que marquen la diferència. Oferir un got d’aigua, una mirada i una paraula amable pot ser més efectiu que qualsevol programa educatiu molt ben estructurat.
Com entens la figura del mestre?
Hem de partir de la base que ser en una aula d’institut amb 30 alumnes no és fàcil. Des de ben petits no estan acostumats a donar la seva opinió i a escoltar als altres. El model educatiu s’ha basat més en classes on un professor parla i ells escolten. Jo crec que una classe on només hi ha silenci és un fracàs. Entenc que el mestre és qui ha d’ajudar als joves a sentir curiositat per coses de la vida. Que sentin que serveixen per alguna cosa i que són valuosos per la societat.
Què és la fotografia per César Marcos?
Per mi la fotografia és una manera de comunicar. La foto no és el més important, sinó què mou cada fotografia. Al llarg de la meva vida he desenvolupat diferents projectes socials a través de la fotografia. L’últim es diu ‘Oportunitats’ i està basant en la història de vida de 25 alumnes de l’Escola Municipal de Segones Oportunitats de Barcelona. Es tracta d’un centre que acompanya a joves que havien deixat els estudis. Farem una exposició a partir del setembre en diferents llocs de Barcelona. Per altra banda, la fotografia m’ha donat una de les experiències més valuoses de la vida. Després d’un any fet fotografies per diferents faveles, al Brasil uns nois em van posar un ganivet al coll i em van robar tot el material. La primera reflexió que vaig fer va ser: ets viu, mai donis res per suposat. Després, vaig contactar amb diferents amics de molts països on havia estat i vaig poder recuperar les fotografies. Ells en tenien còpies. Al final, penso que tot allò que no donem, es perd, perquè totes les fotografies que vaig compartir amb amics, les vaig recuperar. Al final, tenim allò que compartim.
