Un reportatge de: Macarena Garcés
Era un dia de pandèmia com qualsevol altre: el món seguia pausat, ningú no podia sortir de casa seva i la vida semblava aturada. Tot i això, en una llar de Badalona, una revolució estava a punt de començar. Paloma Dumall, una dona jove, de cabells llargs i mirada vivaç, es trobava a la seva cuina preparant l’esmorzar. De manera inesperada, el seu fill gran va treure el cap per la porta i la va mirar uns instants sense dir-li res. Estava dubitatiu, com qui amaga un secret. Finalment, va agafar aire, va mirar la seva mare i li va dir: “Mama, jo sóc l’Alícia. Em vull deixar els cabells llargs i posar arracades”. La Paloma mai oblidarà la cara de felicitat que va posar l’Alícia en aquell instant. Finalment podia dir qui era. Uns mesos abans, en una botiga de roba propera a la llar de l’Alícia, una altra revolució començava. Aquesta vegada la protagonista era l’Elsa, una nena de gairebé quatre anys. Cansada que li compressin coses que no eren les que volia, es va plantar al mig de la botiga i va dir que no volia vestir més roba de nen, perquè ella era una nena.
La llibertat de les papallones
Des que eren molt petites, totes dues nenes van sentir que el gènere que els van assignar en néixer no es corresponia amb la seva identitat. Amb els seus temps, cadascuna va fer entendre el seu entorn qui realment sentien que eren. Els pares de l’Alícia expliquen que abans de fer el trànsit la nena sempre estava frustrada. Tots els dibuixos que feia acabaven titllats i fins i tot va arribar a representar un combat entre un núvol gris i un altre daurat, per il·lustrar la lluita entre la seva ràbia i frustració i la seva alegria. L’Elsa, per part seva, des que tenia dos anys començava a manifestar-se. Tal com explica la seva mare, Jenny Velázquez, la nena “es referia a si mateixa en femení, rebutjava completament el gènere masculí i quan veia els dibuixos sempre deia que ella era els personatges femenins”. A més, a P3 no es relacionava amb els altres menors, no feia les fitxes, no se centrava i només seguia les monitores i els deia que ella desitjava tenir els cabells llargs com elles.
L’inici del trànsit
En el moment en què les situacions no es van poder sostenir més, les dues famílies van decidir escoltar i acompanyar les seves filles per emprendre el trànsit, trencant diversos esquemes socials que fins ara són la norma. Quan l’Alícia va manifestar que volia que la reconeguin com la nena que era, el primer que van fer els seus pares va ser contactar amb Chrysallis per assessorar-se. Des de l’associació els van emfatitzar que el més important era escoltar l’Alícia. Pedro García, el pare, es va prendre el trànsit de manera natural. “Va ser xocar contra la paret i dir: doncs ho assumim i punt. Abans era ell, ara és ella. Trec pit i ja està.”, assegura. En el cas de la Paloma, la seva mare, va haver de travessar un dol i deixar anar diverses de les expectatives que tenia amb el que pensaba que era el seu fill. Va ser durant el vuitè aniversari de l’Alícia, el primer després del trànsit, quan va sentir que el seu procés havia acabat. “Vaig fer una festa temàtica d’aniversari de Harry Potter a casa. Mentre preparava el pastís al matí em vaig adonar que ho havia entès”, assegura. En el cas de l’Elsa, quan només tenia dos anys la seva mare va contactar per primera vegada amb Chrysallis. No obstant això, la Jenny sabia que no era el moment adequat per fer el trànsit, per més que sabés que la seva filla ho necessitava. A mesura que anava passant el temps i l’Elsa persistia sostenint que era una nena, va decidir parlar-ho al Jardí d’Infància i allà la van derivar al Centre de Detecció Precoç de Malalties a Menors. També ho va comentar amb el pediatre i al CAP. Ningú no va saber donar-hi una resposta. Finalment va contactar amb Transit. “Aquest va ser el primer lloc on no em van tractar com a boja”, destaca. Allà li van fer veure que això no era una cosa passatgera ni anormal com havia pensat fins aleshores.
A volar!
“Vaig escollir Alícia perquè m’agradava. El meu pare em va donar un llibre de noms catalans i, com que aquest em va agradar, doncs el vaig agafar”, comparteix la nena. En el termini de tres dies va demanar fer-se les arracades, deixar-se els cabells llargs i comprar-se un vestit per sortir al carrer. Els seus pares expliquen que des que li van comprar la roba nova “va ser la nena més feliç del món. Ja no tenia les rebequeries d’abans, era com un bàlsam d’oli, pintava amb colors i era feliç”. Després, va arribar l’hora d’anar a l’escola i compartir-ho amb els amics. Al centre van acompanyar el trànsit respectant els temps de l’Alícia. El seu exemple va servir perquè a classe, a través de diferents lectures i treballs, aprofundissin en la gestió d’emocions de l’alumnat i en crear un espai de seguretat per a la diversitat. Pel que fa a les seves amistats, les va mantenir totes. L’Elsa per la seva banda, va anar insistint des de nena amb la seva identitat percebuda i, a poc a poc, a casa van anar escoltant-la. Primer, els pares van començar a deixar-la disfressar de princesa. Després, a portar les samarretes que volia. Finalment, la família li va plantejar: “aquest dijous anirem a posar-te les arracades i divendres ja aniràs a l’escola sent l’Elsa”.
L’aspecte legal
Malauradament, l’àmbit on les dues famílies van trobar més problemes va ser en l’aspecte legal. Si bé l’Alícia i l’Elsa són dues de les tres menors que abans han completat el tràmit a Catalunya, a causa de la legislació vigent, totes dues van haver de passar per diverses instàncies per aconseguir-ho. Actualment, si una nena o un nen desitja fer una rectificació de la menció registral del sexe pot emparar-se a la sentència del Tribunal Constitucional de 18 de juliol de 2019 sempre que compti amb “prou maduresa”. Per a l’Alícia això va implicar passar per una entrevista amb una psicòloga, parlar amb un jutge i tenir una entrevista amb una forense de la qual va sortir plorant per les preguntes que li van fer. L’Elsa, per part seva, també va haver de parlar davant d’un jutge i els seus pares van haver de tocar diverses portes fins a obtenir un escrit de l’escola que reflectís el que la menor manifestava i com havia millorat en tots els aspectes amb el trànsit. Quan les dues nenes van obtenir la seva sentència favorable, van poder canviar la seva documentació. A partir d’aquest moment, l’Alícia i l’Elsa seran sempre reconegudes com les nenes que són.
