Entrevista a Enric Juliana, badaloní i director adjunt de La Vanguardia
Parlar d’Enric Juliana és fer-ho d’un dels analistes polítics i periodistes més respectats del país. Juliana, actual director adjunt de La Vanguardia, va néixer a Badalona el 1957 i, malgrat ja no viure-hi, manté un fort vincle amb la seva ciutat. La família i el mar són dos dels seus ‘tresors’ més preuats. En aquesta entrevista conversem sobre Badalona i sobre el seu darrer llibre: ‘Aquí no hemos venido a estudiar’. L’obra relata la història de Manuel Moreno Mauricio, un badaloní adoptiu procedent de Vélez Rubio (Almeria) que va sobreviure a la repressiva presó de Burgos durant la dictadura, creant un increïble sistema d’estudi pels presos.
Com veu Badalona?
Badalona s’ha forjat a base de moltes crisis i convulsió econòmica al llarg de la història. Va créixer en el moment de la revolució industrial amb els desplaçaments massius de persones per anar a viure a les ciutats. Les migracions sempre comporten una part de dolor humà. Badalona és com un monument social a les transformacions doloroses que s’han produït a Europa des de la segona meitat del segle XIX. Cada cop que vinc, sí que veig una ciutat on es detecta que la gent ho ha passat malament; tant en la crisi de 2008 com en la crisi sanitària actual. Jo sóc del centre. Vaig néixer molt a prop de la Rambla i el mar per mi és una referència ineludible que trobo molt a faltar.
Políticament, perquè és una ciutat tan especial?
Si un s’hi fixa bé, Badalona és una de les ciutats de Catalunya on hi ha hagut més varietat de signe polític en els governs municipals. Un alcalde del PSUC, alcaldes socialistes durant un període de temps llarg, un alcalde del PP, alcaldessa independent equidistant entre la CUP i Esquerra, i després PP i PSC s’han alternat. Cap altra ciutat gran de Catalunya ha tingut aquesta variació. Això diu alguna cosa: que el dolor social ha estat intens. A les eleccions de 1979, els partits d’esquerra van obtenir prop del 70% dels vots, i a les del 83 van estar per damunt del 73%. Avui en dia això no és així. S’han comès errors i, a la vegada, les condicions de fons s’han fet més difícils. Avui governar Badalona és molt més complicat que el 1979, malgrat que l’administració està millor dotada. Unificar els desitjos socials i ciutadans és més difícil.
Creu que hi ha projecte de ciutat?
Procuro no opinar massa. Fa molts anys que no visc a Badalona, però em segueixo considerant fill de Badalona. Hem de tenir en compte que Badalona és a la perifèria de Barcelona i que té una sèrie de problemes importants, començant per la seva pròpia estructura territorial: un creixement poc planificat i poc humà, amb una autopista que divideix la ciutat en dos. Quan va començar l’epidèmia potser era el moment de plantejar un govern d’unitat a Badalona, amb tots els partits compartint la governació de la ciutat amb un programa d’emergència. Evidentment, amb un temps limitat. Un govern d’unitat per gestionar la crisi sanitària en una ciutat molt castigada per l’anterior crisi, per protegir la institució municipal i per demanar la protecció del Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya. Ciutats com Badalona, quan van mal dades, crec que tenen dret a una protecció especial dels poders superiors, ja que condensen els problemes socials més aguts. Pot semblar una idea extemporània, però crec que no ho és en realitat. Hauria estat una manera interessant de cridar l’atenció sobre el problema de les ciutats febles. Qui s’hauria oposat a un govern d’unitat? Evidentment ara, quan falta poc més d’un any per a les eleccions municipals, aquesta idea ja no té sentit. Però jo no la perdria de vista si les coses es compliquen encara més. Insisteixo en un punt: Badalona té dret a demanar una protecció especial dels poders públics, de la mateixa manera que ho demana la ‘España vaciada’. Els llocs on es concentren les desigualtats i les conseqüències més greus de les crisis que estem patint, siguin perifèries urbanes o províncies despoblades de l’interior, tenen dret a demanar una atenció especial. Què vol dir això? Més inversions, més xarxa de protecció social i més dispositius de seguretat.
Qui és Manuel Moreno Mauricio, protagonista del seu darrer llibre?
Ell era veí meu. Vivia a la riera Matamoros i la meva família vivia al carrer Sant Rafael. Havia estat amic del meu avi. Tots dos eren treballadors metal·lúrgics i havien treballat junts en un taller mecànic: can Blanch. Va arribar a Badalona procedent de Vélez Rubio (Almeria) durant el primer terç del segle passat. Es va casar amb una noia de Badalona filla de pescador i va aprendre el català. En Manuel era un apassionat de l’esport, i inclús va arribar a ser president de la Unió Gimnàstica durant els anys 30. Quan esclata la Guerra Civil està afiliat a la CNT, però acaba integrant-se al PSUC i organitza UGT a Badalona. Quan les col·lectivitzacions industrials republicanes van arribar per fer costat a la indústria de guerra, ell es va convertir en l’interventor de la Generalitat de la col·lectivització metal·lúrgica de Badalona.
Com acaba empresonat?
Quan finalitza la guerra, Manuel Moreno ha de marxar sol a França. Experimenta la vida als camps de concentració i passa a col·laborar amb la resistència francesa a Orleans. En acabar la II Guerra Mundial, el Partit Comunista va organitzar diferents grups de guerrillers per intentar generar un canvi de règim a Espanya. Ell s’hi va integrar, establint-se a València fins que va ser detingut el gener de 1947. Va ser condemnat a mort, però es va salvar de miracle i li van caure 30 anys de condemna a Burgos. Finalment va ser alliberat el 1964, després de 17 anys empresonat. Quan va sortir, va tornar a Badalona i es va retrobar amb el meu avi. Jo el vaig conèixer llavors i vam establir una relació d’amistat ‘mestre-alumne’. Sempre em va quedar la idea d’escriure sobre la seva vida. Era un home amb una força interior aclaparadora.
Com va sobreviure a la presó?
Doncs enfrontant-se a unes condicions de vida molt dures: fred, manca d’alimentació… Els presos de Burgos es van organitzar amb un sistema de comunes. Tots els paquets que es rebien amb menjar procedents dels familiars es posaven en comú. D’aquesta manera es garantia un mínim d’alimentació per a tothom. Sobre aquesta base també es va organitzar un fort sistema d’estudi. Els presos van dedicar el màxim temps possible a estudiar. Van crear un quadre escolar convencional i també estudis polítics. Parlem, doncs, d’una estructura comunitària molt intensa. Fins i tot elaboraven un butlletí de notícies diari que es llegia cada vespre. Psicològicament va ser molt important. Viure en un lloc tancat no és fàcil. Poder menjar, estudiar i estar informat suposa una injecció de moral per sobreviure.
