A qui no li agradaria jugar a la primera divisió del seu esport més estimat? Doncs el badaloní Israel García va tenir aquesta oportunitat durant una efímera però enriquidora temporada a la Primera Divisió del futbol sala francès.
Fa aproximadament un any, Israel Garcia competia a Segona Catalana amb el Sant Adrià. Un dels equips més modestos de la segona categoria del futbol regional català. Durant la seva etapa de formació, el futbolista badaloní va defensar la samarreta del CF Lloreda – l'equip del seu barri-, el CF Badalona, el CD El Masnou i va tastar el futbol sala a Santa Coloma.
De forma inesperada però sense considerar-se una sorpresa total, el Toulon de la Primera Divisió francesa li va obrir les portes de l'esport professional. "El meu cosí és David Busquets i és una referència a França. L'equip va patir diverses baixes i lesions i vaig tenir l'oportunitat de fer una prova al club", relata Isra.
Afortunadament, l'entrenador – espanyol – va inscriure Israel Garcia a l'equip i va debutar a l'elit del futbol sala francès. Tot i això, aquest somni no va ser un camí de somriures i alegries. "Quan vaig arribar a Toulon vaig tenir dificultats per adaptar-me. Entrenava matí i tarda però no acabava d'integrar-me al nivell de l'equip. Em vaig arribar a plantejar tornar a Barcelona. L'entrenador era espanyol i em va donar una setmana extra per entendre el sistema. Finalment, ho vaig aconseguir", argumenta.
Isra afegeix que "el futbol sala francès és molt diferent de l'espanyol. A Espanya no podria competir pràcticament ni a Segona". "Viure del futbol és un somni i era una oportunitat que no volia desaprofitar", afirma emocionat.
A Toulon, Isra vivia en un apartament amb companys de l'equip i l'adaptació de convivència i idioma no va ser cap problema, ja que el grup el formaven sis futbolistes espanyols i els jugadors francesos o estrangers s'havien d'adaptar al castellà. El hàndicap d'aquesta experiència es trobava en la distància entre Toulon i Barcelona. "Durant aquesta aventura, pràcticament no podia tornar a Badalona per visitar la família, ja que únicament podia viatjar una vegada al mes, amb sis hores de trajecte".
La professionalitat de l'entitat francesa va ser l'aspecte que més va impactar Isra. "La vida a França és menys assequible que a Espanya però em vaig quedar bocabadat amb les despeses del club en els viatges que realitzavem, els hotels i la vida que mai hauria imaginat", argumenta.
Malauradament, el somni d'Isra de viure una experiència inoblidable a l'elit del seu esport més estimat ja s'ha fos però el record serà etern. Els fitxatges de nous jugadors va fer emigrar el badaloní i actualment ha retornat a la realitat del futbol modest català.
