Decidir en clau de futur: l’estabilitat laboral avança la passió pel futbol

    0
    97
    Captura de pantalla 2017-07-06 a las 15.36.43.png

    06/07/2017 – Carol Miranda, Anna Llaona i Noe Maese pengen les botes buscant nous reptes de vida.

     

    En els últims anys, el futbol femení nacional ha començat a caminar cap a la professionalització. La velocitat d'aquesta evolució, però, encara ha d'augmentar molt més per tal que el projecte global arribi a bon port.

     

    Temporada rere temporada més nenes s'incorporen a equips de formació, però també hi ha jugadores que opten per aparcar la seva trajectòria sènior buscant gaudir de temps per construir el seu futur.

     

    Enguany, a les files del Seagull s'han produït tres retirades; tres comiats del futbol en actiu causats per diferents motius. Carol Miranda, Anna Llaona i Noe Maese marxen de Badalona sentint-se part d'una gran família.

     

    Futbol per sentiment

     

    A Catalunya, poques jugadores han viscut de més a prop com el futbol femení ha evolucionat que Carol Miranda (1982). Després d'aterrar a Sabadell fa 15 anys i de passar per l'Espanyol, el Sant Gabriel i el Levante, el Seagull ha estat l'últim club que ha gaudit dels seus serveis. Un projecte laboral vinculat a l'esport fora de Catalunya ha empès la migcampista navarresa a penjar les botes. "

     

    El Seagull és un dels clubs on més valorada i estimada m'he sentit. Tothom ha reconegut molt la meva feina", reconeix Carol per començar a valorar la decisió de plegar. "He vist que les companyes més joves donaven valor a tot el recorregut que hem fet jugadores de la meva generació. Quan per nosaltres no existien els mitjans de comunicació, les xarxes socials, els camps de gespa o els partits televisats", afegeix a continuació.

     

    La navarresa posa el punt final a una carrera de molt mèrit advertint a les noies que ara faran els seus primers passos dins de l'elit. "M'agradaria que les noves generacions de jugadores sàpiguen apreciar totes les coses que comencen a tenir. Ha costat molt dur el futbol femení fins aquí i cometrem un error si volem esprémer massa ràpid tot el suc", assegura. Segons Carol Miranda, "el futbol femení funcionarà si les futbolistes no perden el cap". La migcampista del Seagull opina que "no tot han de ser diners" i que "la passió més pura s'ha de saber mantenir".

     

    El pensament de Miranda ha trobat suport dins del vestidor del club badaloní, sobretot en la figura del tècnic, Jordi Ferrón. "M'he sentit molt identificada amb la seva filosofia i amb la forma com viu l'esport", reconeix.

     

    Una lesió que 'ajuda'

     

    El cas d'Anna Llaona guarda paral·lelismes amb el de Miranda. La gironina (1992) també abandona el futbol en actiu per motius laborals, en aquest cas per dedicar més temps a la seva consulta de fisioteràpia i per poder estudiar un màster en Posturologia.

     

    "A la vida s'han de prendre decisions en funció de les teves prioritats. Ara la meva prioritat és formar-me per seguir millorant com a professional", ens explica. Des que va fitxar pel Seagull, Llaona havia de plegar abans de la feina per poder arribar bé als entrenaments, un sacrifici personal que ja no haurà de fer. "L'any passat ja vaig pensar en deixar-ho, però va ser tot tan bonic que he aguantat una temporada més", revela.

     

    Per la lateral, la lesió de clavícula que va patir a mitjans de lliga "ho ha accelerat tot". "No tenia la mateixa motivació. Necessitava un canvi", diu amb rotunditat la nostra protagonista. De fet, mentre va estar lesionada, Llaona tampoc podia atendre pacients, situació que li va fer replantejar-se moltes coses. "A final de mes notes les hores de feina que perds. Si el futbol femení estigués més ben recompensat, la cosa canviaria", lamenta.

     

    Tot i així, l'Anna sempre guardarà un record excel·lent de Badalona. "Al Seagull hi he passat els meus millors anys com a jugadora. He après molt al costat d'en Jordi Ferrón i el vestidor ha estat una pinya difícil de trobar", celebra amb una mescla de tristor i alegria. La jugadora gironina es mostra orgullosa de l'esforç "sobrehumà" que ha fet la plantilla durant els últims dos cursos per compensar "els pocs recursos" i "competir al màxim". Segons ens comenta, la ciutat de Badalona sempre serà especial per a ella. "De Badalona m'emporto la gent. Amigues de debò", certifica amb rotunditat.

     

    L'adéu d'una veterana

     

    A nivell de club, pel Seagull suposa una gran pèrdua veure com Noelia Maese ha optat per no continuar jugant a futbol. Després d'Alba Gordo, la portera era la segona jugadora de la plantilla amb més antiguitat dins de l'entitat: des dels 9 als 20 anys.

     

    "Al final arriba un moment on veus que no tens temps per tot. El fet d'haver jugat menys també ha afectat la meva motivació. Si de cap no vas bé, és millor plegar", ens diu la badalonina. Noe estudia Turisme a la universitat i treballa els caps de setmana. Aquesta agenda l'ha dut fins a la decisió de deixar el Seagull; la decisió de deixar casa seva. "Les amistats es mantindran, però em fa llàstima, sobretot perquè sóc la segona jugadora del Seagull que fa més anys que és al club", expressa la portera.

     

    En l'últim tram d'aquesta temporada, els compromisos laborals l'han forçat a perdre's moltes sessions d'entrenament i Noe no volia mantenir-se dins del 'seu' equip estant a mig gas. "A tot no s'hi pot arribar. Anem fent anys i et trobes en situacions on has de saber prioritzar què és el millor pel futur", explica la jugadora blava.

     

    De moment, Maese no es planteja tornar a jugar, ja que vol "deixar aparcat el futbol". Siguin on siguin, Carol, Llaona i Noe sempre seran gavines; sempre seran badalonines.